Clàudia de Torres i Tània Vendrell, de l'equip de reporters de 1r de Batxillerat
– Sandra Herrero, què volies ser, de gran? Sempre vas tenir clar que volies ser professora?
– No, no ho sabia i volia ser moltes coses però res en concret, sí que hi havia alguna part de mi que volia ser professora però no ho tenia clar.
– Què et va ajudar a decidir-te? Alguna pel·lícula, algun consell…?
– No, ho vaig provar. Quan vaig acabar la carrera vaig començar a fer classes d’anglès per anar guanyant-me la vida i vaig veure que se’m donava bé i m’agradava, llavors vaig anar per aquesta via.
– Què és el que més t’agrada, de la teva professió? Què et motiva?
– Que no és mai el mateix, cada dia és diferent i treballes amb els alumnes i cada classe varia, un mateix tema sempre el treballes des de diferents punts de vista, t’ho passes bé amb alguns alumnes, que evidentment no són els meus amics però acabes tenint un bon rotllo i bé, cada setmana és diferent, cada mes és diferent i per exemple hi ha setmanes que te’n vas d’excursió o un altre dia no sé què fas… Sí que a vegades és una mica caòtic perquè no et pots organitzar bé les classes però no és mai monòton, això segur. És molt motivador veure com un alumne aprèn, com evoluciona, certament aquí, a anglès, ja arriben els alumnes que tenen bastant nivell però sempre hi ha una evolució i, sobretot si tens un alumne diversos cursos, veus una millora important.
– Ens pots explicar la teva millor experiència o anècdota com a professora a IPSI?
– La millor experiència, és que no n’hi ha una de sola. És entrar a classe i trobar un grup que està motivat i que tu proposis unes activitats que els motivin o al contrari, que siguin ells qui te les proposin a tu. Per tant, no n’hi ha una de sola… També quan posem una cançó que ens agrada a tots, o quan juguem a algun joc on tots participen i ens ho passem bé… Doncs això seria la millor experiència.
– Què és el més difícil d’ensenyar? I d’ensenyar anglès?
La millor experiència, és que no n’hi ha una de sola. És entrar a classe i trobar un grup que està motivat i que tu proposis unes activitats que els motivin o al contrari, que siguin ells qui te les proposin a tu.
– A mi el que em costa més d’ensenyar és no tant la llengua anglesa com el comportament; és a dir, al treballar en una escola el que també se’ns demana és que eduquem, no?, que ajudem l’alumne a desenvolupar-se com a persona. Llavors hi ha les formes, ser organitzats amb l’agenda, i coses en què has d’estar insistint… I a vegades hi ha alumnes que tenen més problemes d’organització o aprenentatge, com a professor has d’acostar-t’hi i ajudar-lo perquè aprengui unes formes que tu les dones per apreses…
– D’ensenyar anglès, és difícil sobretot l’escriptura. És complicada perquè a ningú li agrada, és avorrit, diguéssim, i sempre es fan molts errors.
– Quina és la teva major por, quan ets a classe?
– Doncs una de les majors pors és que els alumnes s’avorreixin. És clar, sempre intento anar variant, però de tant en tant toca fer gramàtica, i normalment aquesta part és més avorrida. I a mi no m’agrada que els alumnes s’avorreixin perquè llavors penso que no ho estic fent bé. I és una mica això, no?, la sensació de no estar-ho fent bé i que no els agradi la matèria.
– Recordes la teva professora d’anglès? Com era?
– Sí, en vaig tenir vàries… Diferents professors d’anglès…
– I n’hi va haver algun que et marqués?
– Sí, sí… Per bo i per dolent. Per exemple, quan estava a primària, crec que era sisè, em van castigar, juntament amb tota la classe. A mi no em castigaven mai. Jo era la típica nena que ho feia tot perfecte i sempre aixecava la mà… I justament a la classe d’anglès també era una de les “sabelotodo”, que sempre responia … I llavors preteníem saber una mica més que el “profe”. I què va passar? Doncs que un dia, va aparèixer en una lectura una paraula desconeguda, i llavors el professor va començar a preguntar i ningú la sabia… Total, que arriba a mi i vaig dir “No ho sé.” El professor es va pensar que li estava prenent el pèl. I bé, va insistir bastant, i jo “Que no ho sé, que no ho sé.” I arribada l’hora de dinar, després d’haver copiat aquell còmic una vegada, deixava marxar als alumnes. I jo, quan vaig acabar de copiar el còmic, li vaig portar. I em diu: “D’acord, ara digues-me què vol dir la paraula”. I jo “És que no ho sé.” Però és que realment no ho sabia, em sembla que era away, far away. És clar, away sol, jo no sabia què volia dir. Total, em va fer copiar el còmic sencer un altre cop. Jo ja estava plorant… Imagina’t, era la super bona nena, a qui no castigaven mai, i m’estava quedant sola… Es va muntar un embolic: m’havia de venir a buscar el meu pare a l’hora de dinar, i ningú baixava; els meus amics dient: “Uoooh, estan castigant a la Sandra!”. Bé… I a aquell “profe” li vaig agafar molta mania… Sí, sí…
– I el/la millor?
– Millor professora d’anglès… Segurament seria una que vaig tenir a l’acadèmia, que n’he tingut moltes, perquè des de molt petita m’hi van portar. Però recordo molt una que vaig tenir al principi, no sé, vaig començar amb sis anys, crec… I fèiem molts jocs i era molt “guai”. Potser de tan bé que m’ho passava, doncs he acabat jo sent professora d’anglès. I una altra que vaig tenir, després d’acabar de fer classes ens seguíem enviant cartes i era “xulo”.
– Et posaries en la categoria de “profe enrotllada” o més aviat a la de professora estricta?
– Crec que sóc més enrotllada que estricta. Em costa, ser estricta. Però, bé, també a vegades sento: “Ui, ja ve la “broncas”!”. Depèn, suposo que depèn de l’alumne.
– És millor l’iPad, que el llibre de paper?
– Jo preferiria que tinguéssim llibre de paper i l’iPad per si fem coses que es poden fer amb l’iPad. Per consultar Internet, per exemple.
– Ens pots explicar una anècdota que no sigui de l’escola?
– Sí… . Una anècdota divertida? Bé, pe exemple quan me’n vaig anar a fer un Erasmus a Irlanda, vivia amb companyes que tampoc eren natives però l’idioma que teníem en comú era l’anglès amb la qual cosa ens passàvem mitja part de la vida quotidiana jugant a una mena de Tabú en el qual has d’explicar i definir el que vols dir amb gestos (gesticulant amb les mans) saps? perquè molts objectes quotidians és que no els estudies o els estudies a classe però els passes molt per sobre. Jo, per exemple, un tornavís, “Do you have the thing that, you know, that you put and you do like this (gesticulant)?” Sempre era això, no? O per dir una galleda per fregar, coses que són molt bàsiques però que ni idea de com es deien i és això que en part és divertit però sovintet trobes com si se’t través la llengua i no saps dir la meitat de les paraules de vocabulari corrent.
– Després, una altra anècdota, ja de més gran vaig estar a Nova York, fent un curs d’anglès i allà, encara que sàpigues molt d’anglès en els cursos, després surts al carrer i la llengua que es parla al carrer no és, s’assembla, però no és la mateixa que estudies. I a vegades et diuen coses que són molt col·loquials i no acabes d’entendre’n el significat. Per exemple, vaig anar amb una amiga, estàvem en un bar i se’ns acosta un noi i ens comença a parlar i diu “Ei, que tal?”, molt bé i de cop i volta ens diu: “Do you party?” i jo li deia: “Yes, yes, I love going to have fun”. Jo em pensava que m’estava preguntant si m’agradava anar de festa i jo és clar, si estic aquí en un bar de nit prenent copes, evidentment que m’agrada anar de festa, però m’ho va preguntar com tres vegades: “No, no. Do you party?” I és allò que comences a veure que no t’està preguntant el que tu penses que t’està preguntant i mirava la meva amiga que no sabia pràcticament anglès, i és clar no m’ajudava gens, i sort que va venir el cambrer que va sentir la conversa i em va explicar: “No és que party, he means if you use coke”, o sigui, si em drogava, i jo amb la gota freda, NONONO! Jo tenia vint i pocs anys i va ser un moment de: “merda”. És que era una paraula molt normal i això són coses que evidentment no aprens si no surts al carrer i parles amb la gent.
– Encara estàs en contacte amb totes aquelles persones que vas conèixer a l’estranger?
– No, amb algunes sí però amb altres no. El facebook ajuda molt i de tant en tant veig que han tingut fills i aquestes coses, però no gaire.
– Recomanaries fer una estada lingüística? Per què?
Quan vius en un lloc on la primera paraula que has de dir al matí és “Good morning”, ja actives l’anglès des del primer moment i fins que te’n vas a dormir i, a vegades, t’adones que estàs somiant en anglès o en com dir les coses.
– Sí, sempre. Per això, perquè s’aprenen moltes coses. És que has de canviar el xip i començar a parlar en anglès, a pensar en anglès. Quan vius en un lloc on la primera paraula que has de dir al matí és “Good morning”, ja actives l’anglès des del primer moment i fins que te’n vas a dormir i, a vegades, t’adones que estàs somiant en anglès o en com dir les coses. Anglès o qualsevol altre idioma, evidentment. És ficar-t’hi de ple i vas caminant pel carrer i veus les botigues, els noms com “Bakery” o “Pharmacy” i relaciones moltes coses que has vist només en els llibres o avui en dia moltes en sèries però no és el mateix. És que són uns imputs que veus a tot arreu, vagis on vagis, al metro sents parlar la gent… Jo ho recomano, definitivament.
– I per últim, amb tot això, si et donessin l’oportunitat, canviaries de professió? I què series?
– No ho descarto. Però no ho sé. Vaig estar un temps sent traductora i m’agradava. No descarto tornar a ser-ho. O treballar en turisme, no ho sé. Alguna cosa relacionada amb els idiomes, segur.
La Sandra Herrero ens parla de la seva experiència amb l’anglès des que l’estudiava fins ara, que l’ensenya a la nostra Escola
Deixa un comentari