Potser la memòria m’ha confós, però diria que la història anava més o menys així. Es devia fer una enquesta. Com que els índexs de lectura al nostre país, comparats amb els països que crèiem civilitzats, van sortir més aviat subterranis, les autoritats van decidir que calia fer una campanya de promoció de la lectura. Tu faràs propaganda i els hàbits de la bona gent, com un mitjó, es capgiraran de cop. Un clàssic, vaja. En fi, propaganda. En Quim Monzó, aleshores, va fer un suggeriment diabòlic. Una d’aquelles provocacions seves, amb aparença de gamberrada, però que són un bany de sensatesa. Volem que el jovent llegeixi més llibres? Fàcil: prohibim-los. No estava mal vist. És difícil resistir-se a la fascinació d’allò que és prohibit.
Volem que el jovent llegeixi més llibres? Fàcil: prohibim-los.
Però perquè la fascinació de la part fosca tingui efecte, cal, primer de tot, que les nostres criatures (tan càndides, tan bondadoses) vegin que a casa hi ha llibres. Si s’empolsen a les lleixes d’una Billy mal collada, malament. Si hi ha pols significa que llegir fa mandra.
Per tant, perquè la prohibició els faci efecte, abans que res cal que ens vegin als pares –modèlics com som– amb un llibre obert a les mans a una hora prudent. A mi ja m’agradaria poder empassar-me cada vespre el concentrat d’intel·ligència de First dates o perseguir pokemons amb el mòbil que no deixo escapar de les mans. Però si vull que el meu nen llegeixi –que és una manera de fer-lo no necessàriament millor persona, però segur que menys enze–, si vull que el nano em demani un llibre de genolls com ho farà amb la setmanada (i ja s’ha posat de genolls), m’haurà de veure passant pàgines. Passant pàgines rient, plorant, enganxat i fascinat i, si el pavo amb acne ja campa per casa, passant pàgines excitat. Es tracta que la literatura sigui viscuda més com a vida, com a sentiment, que no pas com a cultura i cerimònia. I si la vida dels llibres és percebuda com la vida dels grans, de les il·lusions i les decepcions, encara millor. És la vida que hauran de viure.
Però si a casa no ens veuen llegir, la prohibició no servirà de res. A la cantonada del menjador localitzarem un pokemon i qualsevol dia, quan aixequem el cap després d’haver respost el missatge número 80 del grup de pares, els veurem a la tele, ells que eren tan monos, sopant amb un desconegut i encadenant bestieses.
Deixa un comentari