Oppenheimer, l’Ícar del segle XX

A mitjan 2023 es va estrenar Oppenheimer, un biopic dirigit per l’arxiconegut director anglès Christopher Nolan. La pel·lícula narra la vida de J. Robert Oppenheimer, el físic teòric estadonidenc que liderà el Projecte Manhattan, el programa secret dels Estats Units portat a terme durant la Segona Guerra Mundial encarregat de la investigació i desenvolupament de la bomba atòmica, la primera arma nuclear de la història. La pel·lícula ensenya l’altra cara de la moneda del Projecte Manhattan; el costat humà de la bomba que va matar pràcticament 145.000 persones a Hiroshima i Nagasaki, al Japó, tot a través d’un llargmetratge ple de sentiments trepidants i que et fa fer sortir les emocions més profundes.

La pel·lícula està ambientada en el transcurs de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), durant la qual els Aliats van competir contra les potències de l’Eix en el desenvolupament de tecnologies i armament, com en aquest cas la bomba nuclear. Tal succés, però, va ser també la causa de l’inici d’una guerra paral·lela a la bèl·lica, la científica, la qual potenciada pels interessos polítics va negar el treball conjunt de la comunitat científica, arribant-la a enfrontar pel desenvolupament d’una arma de destrucció massiva que serviria per acabar la guerra. Alemanya va ser qui va iniciar les investigacions d’armament nuclear, tot i que no va tenir èxit en el seu desenvolupament. El seu projecte va ser anomenat “Uranprojekt” (Projecte d’Uranium). Posat en marxa l’any 1930, va ser impulsat per la descoberta de la fissió nuclear per part dels científics alemanys Otto Hahn i Fritz Strassmann l’any 1938. No obstant això, els científics alemanys van enfrontar-se a problemes financers i a la manca de recursos i coordinació que van portar al fracàs d’aquest projecte. Els Estats Units, per contra, van establir el Projecte Manhattan l’any 1939 després de rebre la informació sobre els esforços alemanys en la recerca nuclear. Dirigit pel físic teòric J. Robert Oppenheimer, el projecte va acabar reunint gran part dels millors científics del món, inclosos jueus que havien fugit d’Europa amenaçats per les persecucions del règim nazi. Els més destacats van ser Enrico Fermi, Richard Feynman, Niels Bohr, entre d’altres. Es van invertir una enorme quantitat de recursos financers i industrials en el projecte, el qual va ser mantingut en un alt nivell de secretisme durant el transcurs de la investigació i la guerra. Les instal·lacions de recerca estaven ubicades a Los Álamos, Nou Mèxic, on es va dur a terme la major part del treball científic i tècnic. El 16 de juliol de 1945, es va realitzar amb èxit la primera prova nuclear a Alamogordo. Poc després, les bombes van ser llançades sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki el 6 i 9 d’agost, respectivament. En conseqüència, Japó es va rendir, marcant el final de la Segona Guerra Mundial. El Projecte Manhattan va ser un esforç massiu que va tenir un enorme impacte en la història del segle XX i va marcar l’inici de l’era nuclear.

Si ens fixem en la pel·lícula, veurem que aquesta narra múltiples històries a la vegada. Per una banda, s’explica el desenvolupament de la bomba i les investigacions dutes a terme per aconseguir la fita abans que l’Alemanya nazi. D’altra banda, es descriu el judici del senyor Oppenheimer que va ser acusat per Lewis Strauss, un comissionista de la Comissió d’Energia Atòmica dels Estats Units (AEC), per ser considerat un risc per a la seguretat nacional a causa de les seves afiliacions comunistes, d’haver protegit a sospitosos de ser-ho i de la seva oposició respecte el projecte de la bomba d’hidrogen. El 1954, va ser sotmès a una audiència de seguretat davant d’un tribunal de tres jutges durant quatre setmanes, en el qual va haver-hi persones que van testificar en contra seu, i d’altres que el van defensar. Al final, el tribunal va decidir revocar la seva autorització de seguretat, per dos vots en contra i un a favor. En conseqüència, es va posar fi a la relació d’Oppenheimer amb el govern i la política. Aquesta decisió va generar molta controvèrsia i va afectar la reputació d’Oppenheimer.

Un dels aspectes més destacables del film i en part el perquè s’ha guanyat el cor de la crítica és la seva cinematografia, per la qual el director Christopher Nolan és conegut. Un denominador comú entre les seves pel·lícules sempre ha estat la seva coneguda enemistat amb els efectes especials generats per ordinador, i Oppenheimer no n’és l’excepció. L’ús de la pantalla verda és mínim; per gravar la pel·lícula va apostar per construir tots els sets a la vida real, fins i tot construint un poble sencer amb carreteres i comoditats incloses per recrear Los Álamos, la localització secreta on es va desenvolupar la major part del projecte Manhattan. També altres moments de la pel·lícula com la detonació de la primera bomba nuclear en la prova Trinity van ser creats de forma pràctica (no cal dir, evidentment , que no va fer explotar una bomba nuclear realment). Una altra part a destacar pel que fa a aquest aspecte és que Nolan l’ha filmada completament en IMAX 65 mm, fet que s’ha utilitzat molt per intentar convèncer la gent per anar-la a veure al cinema, però que molta no sap que és (fora que sona bastant professional). Això significa que la pel·lícula no s’ha gravat en format digital com la majoria del seu gènere ‘avui en dia, sinó que s’ha fet analògicament (sí, com les càmeres antigues), però no en una qualsevol, una enorme i encarregada a mida per Nolan. I on és la gràcia de tot això? En el fet que al ser projectada ofereix una resolució equivalent a 18k, més de 4,5 vegades el que qualsevol altra pel·lícula projectada al cinema pot oferir, donant un detall espectacular. Per posar un exemple, aquesta pel·lícula de 65 mm té les mateixes característiques que les fotografies fetes a la superfície de la Lluna durant la missió Apollo 11 (les quals van ser les de millor qualitat del món a l’època, la NASA no escatimava en costos). Ara imagineu-vos aquesta qualitat d’imatge en 24 fotogrames per segon, que multiplicat per 10800 segons que dura la pel.lícula.

Un dels principals reptes de Nolan causats per la gravació en aquest format va ser el so. L’única càmera capaç de gravar una pel·lícula IMAX és tan gran i sorollosa que a excepció d’escenes on no hi ha diàlegs, l’àudio ha de ser gravat a banda i amb la càmera apagada. Per exemple, repetint l’escena sencera després de ser filmada i “enganxant” la veu dels actors en postproducció. Una altra limitació d’aquest format és que les càmeres IMAX només poden gravar 3 minuts seguits, després s’acaba la pel·lícula i han de recarregar-la de nou, cosa que es tradueix en molts més talls dels necessaris i un allargament important de la producció. Per aquest motiu i perquè la pel·lícula és excessivament cara, totes les escenes en el film final són la primera i única presa, demanant als actors l’excel·lència contínua de si mateixos pel fet que Nolan no dona segones oportunitats.

Aquesta última curiositat dona a entendre el gran paper de tots els actors involucrats en la pel·lícula, destacant el protagonista del film. Cillian Murphy, famós per altres papers com el de protagonista en la sèrie “Peaky Blinders”, és qui interpreta a Oppenheimer. Pels espectadors adeptes de Nolan, en Cillian no els hi és res nou, ja que ha treballat prèviament amb el director en altres importants pel·lícules com Inception o Dunkerque, sent premiat en totes, i Oppenheimer no n’és una excepció. Murphy ha sigut àmpliament elogiat per la crítica per la seva actuació, puix interpretar un paper com el que ha fet no és gens fàcil i l’eficàcia amb què transmet les complexes i variades emocions del personatge a l’espectador mostra la qualitat de la seva actuació i la seva dedicació. Per tot això, i més, merescudament ha sigut nominat a molts premis com l’Oscar i el Bafta al millor actor (resultat del qual encara està per decidir) i ha guanyat premis com el Globus d’Or a millor actor de drama.

Murphy, però, no ha sigut l’únic guardonat, Robert Downey Junior,-conegut pel seu paper com a Ironman- és qui interpreta a Lewis Strauss i ha guanyat el Globus d’Or al  millor actor secundari, a més d’estar nominat al mateix premi als Oscars; Emily Blunt (Kitty), ha guanyat el Globus d’or a la millor actriu de drama, i com Downey JR. ha sigut nominada a millor actriu secundària. Finalment Matt Damon, que ha passat més desapercebut guanyant només un Bafta.

En diverses categories la pel·lícula ha sigut nominada a 13 Oscars, incloent-hi millor pel·lícula, millor director, millor guió original, millor fotografia, etc. Així doncs, finalitzar dient que Oppenheimer és considerada la millor pel·lícula de l’any per molts i recomanem moltíssim veure-la,  si encara no ho heu fet, i, si no, fer-ho quan estigui disponible en les plataformes d’estríming o es reestreni en els cinemes.

Voleu llegir más articles sebre cinema a ElFil? Aquí en trobareu.