Cristina Veciana Martínez, exalumna de l’IPSI
Només aterrar a la capital de Namíbia, Windhoek, vam llogar un cotxe i vam enfilar camí cap al desert del Namib, al sud del país. No us negaré que les primeres hores van ser complicades, no només perquè a Namíbia es condueix per l’esquerra, sinó també perquè és força difícil orientar-se, i per acabar-ho d’arreglar és un país molt poc poblat i costa trobar a qui preguntar, en una extensió bastant més gran que Espanya hi viuen només al voltant de 2 mil·lions i mig d’habitants.
El GPS del cotxe no semblava que ens ajudés gaire en un inici, seguint les seves indicacions (o almenys això pensàvem) ens trobàvem a un carrer sense sortida o en un camí que es convertia en una pista que no ens portava a la carretera principal. Amb aquest principi accidentat, ja el primer dia se’ns va fer fosc abans d’haver arribat a lloc, mira que ens havien aconsellat no conduir de nit… I és que a Namíbia el temps que indica el GPS no serveix de cap orientació per saber quan es tarda per anar d’un lloc a un altre, ja ho aniríem aprenent.
El tema de les carreteres de Namíbia és tot un tema en si mateix, la majoria són sense asfaltar, llarguíssimes, solitàries, precioses. Segons el Tchuma, un guia del desert del Namib, les carreteres de Namíbia et fan un “African massage”, que serien els bots que vas fent dins del cotxe a causa de les irregularitats del terreny.
Aquest estat de les carreteres fa que hi hagi un índex molt alt d’accidents, massa velocitat, punxar una roda o la manca de visibilitat en són els motius més freqüents. Altres vegades els cotxes es queden atrapats a la sorra, com ens va passar al desert del Namib, prop de Sossusvlei. En vam poder sortir gràcies a la solidaritat dels ocupants d’un jeep que es va aturar per empènyer i així les rodes ensorrades van poder tornar a la superfície.
És habitual parar-te si veus un cotxe encallat o aturat per saber si necessita ajuda, és bo sempre portar força aigua i menjar per si de cas. I relacionat amb aquesta alta ratio d’accidents hi ha la frase que et diuen constantment quan marxes d’un restaurant o hotel: “drive safely” (condueix amb compte). Primer no enteníem aquesta obsessió per recordar-nos constantment que fóssim prudents amb la conducció, però a mida que anàvem fent quilòmetres per aquelles carreteres ho vam anar entenent. Una altra curiositat de les carreteres de Namíbia és la quantitat de pols que s’aixeca cada vegada que passa un cotxe, que fa que sigui molt difícil veure res, de fet et recomanen portar sempre els llums del cotxe encesos perquè siguis més visible pels que vénen de cara quan estàs dins el núvol de pols.
Viatjant per Namíbia et crida l’atenció que sovint et trobes gent que fa autostop, i és que no hi ha una xarxa d’autobusos o trens que et facilitin els desplaçaments, i així un cop ja podíem conduir amb més confiança ens va semblar que la nostra contribució durant la nostra estada en aquest país podia ser recollir algunes de les persones que necessitaven transport.
Viatjant per Namíbia et crida l’atenció que sovint et trobes gent que fa autostop, i és que no hi ha una xarxa d’autobusos o trens que et facilitin els desplaçaments
El nostre primer passatge van ser 3 nois que havien viatjat durant dos dies per arribar a una casa on hi havia una TV, eren molt aficionats al futbol i no es volien perdre el primer partit de la Premiere League. Els vam acomodar al cotxe, dos al darrera una mica apretats amb, la Joana i el Lluís i el tercer davant, al meu costat. Parlaven força bé l’anglès i ens van explicar el curs que feien, que ara estaven de vacances i què els havia portat fins allà on els havíem recollit. Després d’intercanviar impressions sobre l’escola, les vacances i el viatge que tenien per endavant, aproximadament després d’uns 10 km de trajecte els vam deixar davant d’unes casetes on vivien uns parents que els acollirien per dormir i l’endemà continuarien el viatge fins a casa.
No sempre va ser fàcil la comunicació amb els autoestopistes. Així per exemple en el trajecte de Kamanjab al parc d’ Etosha vam acostar fins a Outjo un un noi que viatjava amb uns sacs grans, anava al mercat, i mig en signes mig en anglès ens va poder explicar que tenia 5 fills i que havia de caminar uns quants km des del seu poblat fins a la carretera on el vam recollir, on a vegades tardava hores a trobar un cotxe que parés. Ell parlava Afrikaans, un idioma similar a l’holandès, parlat molt extensament a Sudàfrica, és una evolució de l’idioma que parlaven els holandesos que van colonitzar aquest país. L’anglès és un dels idiomes oficials de Namíbia i segons ens deien, a l’escola l’ensenyament és en aquest idioma, però en canvi molts dels habitants tenen dificultats per parlar-lo, sobretot la gent més gran, l’Afrikaans sovint és més parlat que l’anglès. Els idiomes oficials a Namíbia són nou i alguns tenen uns sons impossibles de fer per nosaltres, així el damara que té consonants clics (so produït sense fer servir el corrent d’aire povinent de l’expiració).
Al cap d’un parell de dies, en el trajecte d’Etosha a Otjiwarongo, vam acostar dos nois a aquesta ciutat. Els vam recollir al mig de la carretera, no parlaven anglès i la dificultat per comunicar-se ens van portar a una situació curiosa, pensaven que ens havien de pagar pel tros que els havíem portat i volien negociar el preu, però finalment van entendre que no volíem els diners.
Portar gent amb el cotxe per apropar-los al seu destí era una ajuda per aquells que ens anàvem trobant pel camí però també una oportunitat per poder parlar amb la gent local i conèixer més el seu dia a dia i els temes que els preocupaven. Va ser així com vam conèixer les rivalitats entre les diferents tribus que conviuen a Namíbia (Herero, Himbas, Damara…), la corrupció creixent al país, o també el problema que hi ha amb l’escassetat d’aigua i com a la zona de Damaraland els elefants del desert (elefants adaptats a viure amb molt poca aigua) comparteixen els dipòsits d’aigua amb les persones que viuen als poblats .
Una altra curiositat de Namíbia és la presència, encara, de la colonització alemanya, així l’alemany és un dels idiomes oficials, encara molts dels noms dels carrers són en aquest idioma i la presència en l’arquitectura és també molt evident, alguna ciutat con Swakopmund és plena d’esglésies que et recorden les que et trobes pel centre d’Europa.
I no voldria acomiadar aquest escrit sobre la nostra experiència per Namíbia sense destacar els meravellosos animals que vam anar trobant arreu. Al desert òrixs, zebres de muntanya o elefants del desert; flamencs (de dues espècies diferents) i lleons marins a la costa (Walbis Bay). A Estosha és espectacular veure els animals que van a veure aigua als “waterholes”, que són les basses que es formen durant l’època seca (de juny a octubre): zebres, nyus, gaseles, estruços, elefants, rinoceronts i amb sort lleons i guepards. Ja tinc ganes de tornar-hi…
Curiositats de les nostres vivències a Namíbia l’agost de 2019
Deixa un comentari