Quantes vegades hem sentit a dir allò de…. jo sí que faig d’actor cada dia a la feina!
En el cas dels mestres aquesta afirmació és ben certa. Y no ho és perquè els mestres ens dediquem a mentir o perquè ens agradi dir coses que no pensem sinó perquè l’actuació forma part del paper del qui vol animar, motivar o engrescar els seus alumnes. Si a més, aquest paper l’impregnem d’una mica de sentit de l’humor el nostre personatge arrossegarà petits i grans cap al món d’imaginar històries, de compartir vivències, en definitiva, cap al fantàstic viatge d’emocionar-se.
Doncs bé, quan les primeres notes dels violins van començar a sonar, de seguida, com per art de màgia, vam ser transportats a un espai càlid, d’olor de torrat, de mil colors de tardor. Alumnes i mestres, sabíem quina història començava a agafar forma davant del teló i gràcies a aquella melodia tan coneguda:
“Quan ve el temps de collir castanyes, la castanyera, la castanyera…”
El silenci, disfressat d’una gran expectació, es va fer amo i senyor de tot el pati, mentre el cel es tornava amenaçador i en els ulls dels nens i nenes es dibuixava la impaciència pròpia de qui vol retrobar-se amb la figura principal del conte: La Castanyera.
No obstant, el dimecres 31 d’octubre, els nens i nenes de Primària van poder gaudir d’una història ben diferent de l’original. Aquest cop, la Castanyera estava acompanyada d’un personatge que pretenia trencar amb tots els estereotips del conte i no, no parlem d’en “Marrameu” ni “de cargols collits com si de castanyes parléssim”, sinó d’un senyor, atrevit i xerraire, que apareixia per deixar el públic bocabadat: El Castanyer!
Només sortir a escena, l’entranyable Castanyera prometia una tarda calmada i tendra, despertant la imaginació dels més petits amb els seus contes vora el foc.
“Benvolguts nens i nenes…el novembre ja és aquí i, com cada any, us porto les meves castanyes i els meus contes…!”.
Una Castanyera divertida i despistada que era l’encarregada d’introduir l’obra de teatre. Tot d’una, la castanyera es va adonar que havia perdut les castanyes i les va començar a buscar. Tan bon punt va sortir d’escena per recuperar-les un nou personatge va irrompre a l’escenari tot dedicant als alumnes aquestes paraules:
“Homeeeee…aquest és el meu públic! Estimats nens i nenes, senyores i senyors…Per fi trobo una audiència a l’alçada dels meus contes! Tants anys fent de Castanyer…..però no d’arbre nooooooo… Jo sóc l’autèntic mestre, l’autèntic artista… de les castanyes!”
“Tants anys fent de Castanyer…..però no d’arbre nooooooo… Jo sóc l’autèntic mestre, l’autèntic artista… de les castanyes!”
La seva actitud, egocèntrica i excèntrica, va provocar les rialles del públic que començava a intuir que la trobada entre la mítica Castanyera i el curiós Castanyer era inevitable. No vam trigar ni un minut a veure com tots dos s’enganxaven en una discussió per reivindicar-se com a autèntics i únics protagonistes de la història.
Per un moment tot era màgic i tot era gràcies als mestres que feien d’intèrprets i als mestres que feien de músics, i als alumnes que feien de ballarins però sobretot, sobretot….gràcies als alumnes que feien d’alumnes i als mestres que feien de mestres!
Sort que va arribar un pianista que amb els seus acords nostàlgics els va convèncer d’explicar el conte d’en Pere Ceballot tots dos junts. A partir d’aquell moment la història explicada a quatre mans, a dos boques o a dos cors, com més us agradi definir-ho, va ser infinitament més bonica que si ho hagués fet un sol narrador.
No explicarem tot el que aquests dos personatges tan savis ens van transmetre però us podem assegurar que al final de la història les violinistes i el pianista van tornar a tocar i que el conte es va acabar amb uns ballarins de 5è de primària que movien amb molta gràcia uns capgrossos en forma de castanya i de carabassa.
I sabeu què? Per un moment tot era màgic i tot era gràcies als mestres que feien d’intèrprets i als mestres que feien de músics, i als alumnes que feien de ballarins però sobretot, sobretot….gràcies als alumnes que feien d’alumnes i als mestres que feien de mestres…vaja, volem dir…gràcies a l’escola que feia d’escola però també de teatre.
I així, tots plegats vam celebrar, un any més, l’arribada de la nostra estimadíssima Castanyera i el nostre nou amic… el Castanyer.
Deixa un comentari