Música de tardor

El compositor Igor Stravinsky deia que la música, per si sola, era incapaç de descriure res que no fossin relacions intervàliques entre notes. Que només podia fer-ho a partir d’uns continguts literaris que, d’alguna manera, influenciessin l’oient en una direcció determinada.

Boutade stravinskiana? Potser sí o potser no, però el cas és que hi ha músiques que, no sabem exactament el perquè, ens transmeten una determinada idea.  La tardor, amb les seves estampes de verema, cacera, coloracions dels boscos, fulles mortes, ha estat i és una de les estacions més clarament pictòriques. Però la música recull també aquesta estació, igual que ho fa la pintura? 

Sí, és clar que sí, Vivaldi hi dedica un concert a la seva obra “Les quatre estacions”, però no és precisament del “prete rosso” de qui us volem parlar avui sinó dels altres compositors que també han escrit música que ens pot recordar, en algun moment la placidesa de la tardor, el caminar sobre un llit de fulles seques, els primers freds, el vi novell…

Comencem?

Per a mi, el número 1 sense cap mena de dubte, és aquest segon moviment del concert de piano en sol major de Maurice Ravel. Segur que Ravel estava molt influenciat pels desastres de la primera guerra mundial, i d’aquí la tristesa que regna durant tot el fragment, però qui pot negar aquest caràcter tardoral, sobretot quan entra la flauta a dialogar amb el piano al minut 3.04?

Una autèntica meravella, que traspua una melancolia sense límits.

El número 2 podria ser aquest meravellós segon moviment del Concert nº 5 de Beethoven, anomenat “L’emperador”, en honor de l’emperador Napoleó, al qual, després de veure els resultats de la seva agressiva política, li fou retirada la dedicatòria immediatament. Molt ben fet, Ludwig!

I en tercer lloc, hi tenim aquest moviment lent ( Bellesa en estat pur!!!) del rus  Dimitri Schostakovitx. Un home que va viure de prop el terror estalinista en la màxima essència: en qualsevol moment, per una obra excessivament atrevida o massa complicada, podia  ser considerat burgès i conseqüentment aniquilat. Schostakovitx explica que, durant molts anys, va viure amb la maleta feta per si havia de marxar a un dels temibles “Gulags”. Penseu, però, que durant el setge de Leningrad, pels altaveus sonava la seva simfonia nº 7, així doncs, es tractava d’un compositor altament considerat pel règim, però el caràcter de “Papa” Stalin era talment capriciós que ningú no estava mai segur de caure en desgràcia!

El compositor nacional norueg és, sense cap mena de dubte, Edward Grieg.Molt conegut per la famosíssima música incidental de Peer Gynt, la seva Suite Holberg conté una part que és pura música tardoral.

Sergei Rachmaninoff, un dels meus compositors favorits, ens deixà el seu famós Vocalise. Una obra on el text de la cançó és inexistent i tot es limita a una sola vocal. Pura melangia i anunci de la tragèdia de l’exili que, tot seguit, hauria d’emprendre aquest immens compositor i pianista que mai més no tornaria a la seva pàtria.

Per als que constantment em pregunten si no m’agrada la música lleugera, aquí teniu un magnífic exemple de música tardoral  lleugera. Pura inspiració en aquest magnífic arranjament coral de Kirby Shaw.

Per finalitzar, fem tal i com deia Verdi, torniamo all’antico,sarà un progresso. Tornem a Beethoven i ho fem de la mà de Karajan, el gran director alemany que revolucionà la indústria discogràfica i també la llavors incipient videogràfica amb enregistraments  com el que us portem, corresponent al segon moviment de la famosa sinfonia nº 6 de Beethoven, anomenada “Pastoral”.  Als enregistraments, com també en moltes de les produccions operístiques que dirigia,  Karajan, un dels darrers directors “führer” de la seva època, exercia de director, tant musical com cinematogràfic o d’escena. Un artista total!

Bona tardor per a tothom!