Mònika Ruiz, secretària acadèmica a Infantil i Primària

– Mònika Ruiz, bona tarda…

– Hola, bona tarda.

– Com estàs?

– Jo, estupenda com sempre.

– Estàs preparada per les preguntes que et farem?

– Depèn, a veure què em pregunteu.

– No et preguntarem res estrany. Farem preguntes per coneixe’ns.

–  I senzilles, no? Doncs vinga, som-hi.

–  En què consisteix la teva feina?

–  Uff, en faig moltíssimes.

–  Explica-m’ho a mi, que jo ho he d’entendre, o sigui explica-m’ho clar.

–  Doncs sóc la secretària acadèmica d’infantil i de primària, que això seria el més simple però si obrim el ventall de coses que faig, doncs llavors estic a secretaria, estic amb els nens, faig les entrades i sortides, quan un nen es posa malalt, truco als pares, quan hi ha problemes, també ajudo, estic amb els profes, estic a recepció amb els companys, amb els de copisteria també, o sigui que faig de tot una mica, infermeria, etc, etc…Però sóc la secretària acadèmica.

–  I tens un horari com…

–  Sí, una mica ample, però sí.

–  Vas canviant depèn del dia?

–  No, tinc el meu horari. L’únic que m’adapto també a les necessitats del lloc on estic, llavors hi ha dies que surto més tard perquè necessito sortir més tard i els dies que necessito sortir abans també ho demano i també surto abans. Però tinc el meu horari establert que és fantàstic.

–  Llavors, estàs bé amb el teu horari?

– Home sí, sí, la veritat que sí.

–  Jo amb el meu, la veritat és que no.

–  Tu no? Doncs jo sí, no em puc queixar n’hi ha de pitjors.

–  Quant portes amb aquest horari i fent aquest treball a l’IPSI?

–  Aquest treball en concret? Perquè a l’IPSI he fet moltíssimes coses. Aquí hi porto uns 20 anys.

–  20 anys?

–  Sí.

–  Això són molts més anys dels que tinc jo!

–  Sí, sí. A algun de vosaltres us he netejat els moquets i us he portat de la mà també.

–  Bé, jo vaig venir a 1r d’ESO.

–  Sí, sí, però d’altres sí que em coneixen de més petitons.

–  Irene?

–  Sí, jo des de P3.

–  Oi que sí?

–  Què és el que més t’agrada fer en el teu càrrec?

–  El que més m’agrada és la meva feina de despatx, que per això hi sóc. Però també em compensa moltíssim les estones que estic amb els nens.

–  Sí?

– I el tracte amb ells i amb els pares. Tot en general, però és clar la meva feina  de despatx és la que més m’agrada.

– Però sempre hi ha excepcions, no? Quan treballes amb nens o amb qualsevol persona?

– Sí, els nens t’ajuden molt, quan tens un dia dolent.

– Sí, jo he treballat amb nens i n’hi ha que m’encanten, però hi ha cops que al cap d’una estona ja, pfff.

– Home.. per què dius això, ara et posaria aquí al racó i et quedaries aquí, però…

– Tens alguna anècdota de la teva estada  a l’IPSI?

– Ui? En tinc mil i una, podria fer una enciclopèdia de la A a la Z, però és clar…

– La que t’agradi més.

– Bé, n’hi ha moltíssimes, el que passa és que em coneix molta gent i segons quina expliqui algú es pot donar per al·ludit i tampoc es tracta d’això, bé, no sé, de nens de P3-P4. Mira una de P3, ara la nena em sembla que fa 5è de Pimària o sigui fa molt anys ja. Es va deixar la motxilla i estava plorant molt, vinga plorar, vinga plorar i quan vaig arribar a dalt, li vaig dir Fulanita (clar, no diré el nom) mira el que t’he portat!!! Es va aixecar de la cadira, va demanar permís a la senyoreta i diu Mònika t’estimo molt, ets la més guapa del món, gràcies per portar-me la motxilla, una nena de P3! I allò a mi em va marcar molt perquè era molt petitona. Després no sé, et puc explicar que quan tu estàs trist, el nano t’ho nota, a l’ascensor, que pujo amb ells, a vegades m’han dit,va vinga vine a casa et convido a casa meva a jugar i fem un pastís de xocolata, i veuràs que bé que t’ho passes, i coses d’aquestes n’hi ha moltes i llavors això compensa moltíssim.

– O sigui t’agrada quan hi ha aquestes situacions, que n’hi ha de molt bones, com aquesta nena que has dit que és molt ben educada, suposo.

– Sí.

– Potser només era en aquell moment, però …

– No, no, ho continua sent. Continua saludant, dóna les gràcies, t’obre la porta… és una passada.

– Tu de petita què volies ser?

– Jo? Professora d’educació física.

– Des de tan petita com aquesta noia?

– Sí, sempre he volgut fer INEF. Sempre, m’ha agradat moltíssim i m’he dedicat moltíssim a l’esport.

– A mi m’agrada fer educació física.

– És molt xulo.

– Crec que és la meva segona matèria preferida, després d’anglès.

– A mi m’hagués agradat INEF. Sempre has de fer el que més t’agradi.

– Jo a anglès no faig res, per això, però perquè jo parlo anglès, no perquè…

– Ah, o sigui que tu ja portes avantatge a sobre, per això t’agrada més, perquè ho tens més fàcil, home això és fer trampa, llavors.

– Sí, però jo no he fet trampa perquè jo no m’he tret el first ni res.

– Doncs llavors l’has de fer per poder-lo justificar, si no no et servirà de res. Has d’aprofitar ara.

– Mm… quins són els teus hobbies?

– Mira ara el que més m’agrada és patinar, vaig a patinar en línia.

– En gel o…

– No, no, vaig a patinar el línia. Patinatge urbà, salto, giro i faig aquestes coses, també caic a terra i m’aixeco…

– Això des de sempre? O fa poc?

– Noo, fa uns 3 anys que ho faig.

– Perquè ho vas veure o perquè de cop vas pensar…

– No, perquè sempre m’ha agradat i estava buscant un lloc per anar a aprendre’n, jo anava per lliure, i el vaig trobar i des de llavors vaig a una escola i n’estic aprenent, i cada dia n’aprenc més.

– O sigui, ara fas coses com anar enrere i fer això de…

– Sí i anar amb un peu i fer així de puntetes…

– Com a l’Arc de Triomf, allà sempre hi ha…

– Allà vaig jo.

– Sí, és que jo conec aquesta zona.

– Doncs a veure si vens un dia.

– I altres hobbies, a part de patinar?

– Doncs mira…

– N’hi ha algun que feies abans i ara ja no fas?

– Bé, jo feia judo.

– Jo també.

– Siiii??? Ostres tenim moltes coses en comú, eh…

– Vaig deixar-ho perquè vaig venir en aquesta escola.

– Si?

– Bé, no és excusa, podria haver continuat anant a judo allà, però ja faig vela, així que…

– Oh, doncs jo ho vaig deixar perquè va néixer el meu germà i havíem de cuidar-lo i llavors…

– Ens vas dir ahir que el teu germà és el José.

– Sí.

– I que treballa també a l’Escola.

– Sí.

– Quin dels dos va arribar primer? Tu?

– Jo! Ell era alumne a l’IPSI i jo estava treballant aquí.

– Tu també eres alumna d’IPSI?

– No. Però no et diré la meva edat, no me la preguntis.

– No, no…Quan ell estava aquí, a l’IPSI, tu ja estaves treballant aquí?

– Sí, quan ell va entrar, jo no treballava aquí tot el dia, estava en una altra empresa també, i després quan ell ja va arribar aquí a secundària perquè ell va començar a primària em sembla, si no recordo malament a 5è de primària, quan va arribar aquí, a l’ESO jo ja estava treballant aquí i llavors clar.. no…

– O sigui que el vigilaves…

– No et creguis, perquè els meus fills venen aquí també i estudien tercer d’ESO, si, són bessons i des de ben petitons, ho tenen molt clar. Dins de l’Escola jo sóc la Mònika, no la mama. Sí perquè sempre els hem explicat que a la resta de nens també els agradaria veure als seus pares tot el sant dia i tenir-los aquí a prop per quan els passa alguna cosa, una abraçada, un petó. Però per això tenim els profes i el personal de l’Escola i jo sóc un més. Llavors, no surten mai de la classe i jo no entro a la seva classe.

– A la meva a antiga escola ho feien això i feia una mica de ràbia i tot.

– I és clar, per evitar aquestes coses, jo sempre la Mònica i fora la mare. Així que… el José el mateix.

– Quins tipus de pel·lícules t’agraden?

– A mi com als petits, a mi m’agraden les de Disney. M’encanten, són les que més m’agraden.

– A mi m’agraden les de Disney o de Pixar, bàsicament.

– Síí, jo també les veig.

– Sobretot Pixar m’agrada molt.

– Totes aquestes també i les dels superherois, aquells que hi ha ara tan de moda?

– Marvel.

– Sí, totes les sèries de Marvel. Les hem vist.

– Jo només en miro una de superherois.

– Jo és que a casa no tinc gaire temps, llavors vaig molt en el camí dels nens i de la família i a ells els agrada molt.

– Jo miro aquesta sèrie i només miro alguns episodis d’altres i molen molt…

– A mi m’agrada mirar-ne una mica, quan surto de  treballar, a vegades fa desconnectar del món i en “los mundos de Yupi” com diuen, sóc feliç.

– I què creus que a altra gent li agradaria bastant?

– Doncs mira, últimament no he vist ni cap pel·lícula ni he anat al cinema perquè no tinc temps. Surto tard, vaig als entrenaments dels nens, de bàsquet, de tir, a les competicions, a comprar, faig de mama i no… quan ja m’assec al sofà, m’adormo. Sincerament em faig gran.

– No tens temps de dir ei Irene o Violeta o Jordi jo miraria aquesta sèrie?

– No, jo ho faig al revés, ei Violeta, Irene, Jordi, què puc mirar?

– Ah, d’acord.

–  I llavors miro, si m’agrada continuo mirant, si no, no.

– On t’agradaria viure i per què? Aquí, a Espanya, o a qualsevol lloc del món?

– A veure, a mi BCN m’agrada molt, moltíssim. És la meva ciutat, he nascut aquí i m’encanta viure aquí. Ara, també m’agradaria descobrir altres llocs, no et dic que el dia que jo em jubili, si arribo a jubilar-me, que pugui sortir i  deixar-los aquí el piset als nens i anar-me’n jo no sé… a la muntanya o a la platja, m’és igual el lloc

– I aquesta casa a la muntanya seria aquí també? Per la costa?

– Sí.

– A mi també m’encanta on visc però si em diuen per exemple Tòkio, jo dic ostres, sí, hi aniria.

– Doncs jo no, perquè…

– Però no hi ha algun lloc, alguna cosa que vulguis veure?

– Mira, Tailàndia m’agradaria.

– Tailàndia!

– Sí, no sé per què.

– No coneixes res d’alla o…

– No, no conec res.

– Ah !

– Per això et dic, per sortir, doncs  sí, Noruega.

– Està bé.

– A Noruega sí que hi he anat i m’agrada molt, als fiords, allà, a la part de més  amunt de tot, allà.

– O sigui, on està tot ple de neu.

– Allà, allà. Si, a veure els icebergs i aquestes coses, hi heu anat?

– No, no!

– És molt “xulo”.

– Jo aniré a Alemanya per l’intercanvi.

– Mira, ja li diré a la meva filla, que està fent Alemany, que s’ho miri, a veure…

– Jo no he fet alemany, eh.

– Tu anglès.

– Quins 4 adjectius et descriuen millor? I si no són adjectius, doncs 4 coses que diries sobre tu mateixa.

– D’acord, mira, sincera, molt, moltíssim, o sigui descaradament, tinc caràcter, en tinc bastant de caràcter, divertida, quan surto m’agrada molt riure i els carnavals i disfressar-me i tot això, m’agrada moltíssim i després, no sé, em considero una mica bona persona, la gent m’han de conèixer molt perquè  m’amago molt, si no conec gaire no m’agrada mostrar-me com sóc ni que la gent sàpiga tota la meva vida, un cop coneixes, obres les portes.

– Jo sóc el contrari, li explico la meva vida a gent que no li importa.

– Doncs jo no.

– Però a mi no m’importa que a tu no t’importi.

– A mi no, a mi m’agrada tenir el meu espai íntim i llavors fer la selecció del que explico.

– I quin seria el teu dia perfecte? o els dos dies perfectes, un dia perfecte quan vagis al treball i un altre que sigui un dia de festa.

– Mira, un dia de feina fantàstic, que no hi hagi problemes, que no quedi cap nen, que els pares estiguin contents, que els companys també, que no plogui i que no hi hagi goteres, no?  Un cap de setmana no sé, que els partits dels nanos, perquè anem cada cap de setmana de partits, doncs vagin bé, que les competicions de tir olímpic també ,bé, no tenir problemes, ser feliç. És l’únic.  Disfrutar de la vida, la resta pff…

– Tens algun animal a casa?

– No.

– Cap?

– Cap ni un.

– T’agradaria tenir-ne algun?

– No.

– I tens algun animal preferit?

– Sí, el dofí.

– El dofí? I per alguna raó o sempre t’ha agradat.

– No, m’ha agradat molt i després per una raó molt personal.

–  Ah, d’acord. Tu creus que hi ha algun animal que s’adequa a la teva personalitat?

– A la meva?

– Sí.

– No m’havien fet mai aquesta pregunta i ni m’ho m’havia plantejat.

– O sigui, no t’agradaria ser per exemple un lleó?  

– No, no sé, un camaleó, sí perquè m’adapto molt, sí.

– Si tinguessis un superpoder, quin seria?

– Ui. pff  un superpoder, ara sí que m’has agafat és que no se, jo estic bé com estic… ni idea, ni idea. no m’ho he plantejat mai.

– Bé, si vols t’ho vas pensant mentre vaig fent més preguntes.

– Més coses? Vinga, però mmm…

– Si haguessis d’escoltar una canço durant la resta de la teva vida?

– Bob Marley

– Quina cançó especificament?

– Qualsevol, m’agraden totes.

–  Segur que no te’n cansaries mai?

– No, no, no, ho tinc tot, tinc Bob Marley, Ziggy Marley, Maria Marley, ho tinc tot, tot.

– Bé, jo no se eh…

– Tinc les trenes fetes amb la foto amb ells. Noo jo ho escolto tot, tinc totes les edicions, tinc una edició especial també.., m’agrada molt el reggae.

– Què penses de la nostra entrevista?

– Que estic molt còmoda,  m’ho estic passant bé.

– Aquesta és la intenció.

– Pensava que seria més compromesa, però no.

– No,no,no.

– Està bé.

– Tens alguna altra anècdota?  graciosa o de por…

– De por… sí  quan estan esperant els pares, si entra alguna persona que no hem vist a la vida, no la coneixen i llavors et venen a buscar  o quan estan esperant el papa que sde cop i volta apareix un nen petit que se t’agafa a la cama, Mònica, Mònica, no trobo el papa! i et vénen a buscar tu perquè et tenen com a referent, i no sé una de  divertida, portar l’esmorzar i fer la nota en el plàtan perquè anava corrents la família no tenia paper ni res.

– Jo crec que no saps quin poder tens perquè tu no necessites poders per ajudar els nens.

– Noo.

– Tu creus que ajudes bé als nens?

– Jo crec que sí, perquè m’agraden molt.

– Creus que has fet lo millor per ajudar els nens?

– Hi ha vegades que em fa la sensació que sóc molt dura perquè renyo, però a vegades també…ens toca fer aquest paper,  ho has de fer… i han de veure que el que estan fent no és correcte i si no et fan cas t’has de posar més seriós i cada vegada més seriós encara que no t’agradi i jo crec que els ajudo en el que puc, a més jo estic al despatx, però les estones que estic amb els nanos doncs… intento ajudar-los .

– T’ agraden els nens, t’agrada patinar i  has pensat, ostres ojalà tornés a fer això o quan era petit m’agradava fer aquestes coses que ara ja no faig?

–  L’esport en general sí m’agrada molt… ara  que torni a fer molt d’Esport, ara que tinc els nens grans ja puc tornar a començar però… he deixat de fumar que això…

– Això està molt bé.

– Sí, costa però…

– Jo odio quan la gent…

– És difícil eh, si la gent està molt enganxada…

– Això ho entenc…

– Però jo estic molt contenta.

– Millor.

– Què més?

– Ja està.

– Doncs molt bé!