km 0

Encara no he paït la situació que estàvem vivint a l’escola just al començament de la pandèmia i que de cop va tenir un gir inesperat.
Els nens de la meva classe i jo estàvem vivint un període de gran intensitat. Tot just ultimant tots els preparatius necessaris per a l’estrena de l’obra fruit del “Projecte de Teatre” de P4. Vestuari a punt, complements a punt, decorats a punt, música a punt, entusiasme, il·lusió i compromís a punt, tot a punt.

De sobte, un dijous al migdia, la notícia que mai t’imaginaves que es faria realitat va arribar i ens van dir: “demà l’escola tanca”, demà, divendres, quedeu-vos a casa confinats.
Amb un total desconcert i amb un sentiment d’estat d’emergència mai viscut, aquella tarda, em vaig acomiadar dels meus alumnes i vaig agafar de l’aula el que potser necessitaria però sense saber la magnitud de la importància del que agafes i del que no agafes.

De sobte em vaig trobar a casa i no acabava d’entendre el que estava passant. Semblava una pel·lícula de ciència-ficció…
Quan van passar uns quants dies vaig començar a sentir el que jo he batejat com “síndrome de la mestra interrompuda” i em vaig començar a adonar que alguna cosa no anava bé, notava un buit a dins i un cert neguit. Vaig començar a ser conscient que el que estava passant era real. Començava a pensar i a fer-me preguntes com: “Que estic fent jo a casa?, “però si hem d’estrenar l’obra!!! “i com i quan assajarem?” “i què deuen està fent els nens a casa?”, “i com deuen estar?”, “i les famílies com s’ho deuen fer treballant i a la vegada confinats amb els fills a casa?” Durant uns dies no vaig tenir resposta a totes aquestes preguntes. Estava desconnectada dels nens i de les famílies. Tots estàvem en estat de xoc i encara no podíem reaccionar.

A la vegada vaig anar veient les notícies i vaig començar a adornar-me que no només serien uns quants dies com tots ens pensàvem sinó que la cosa anava per llarg. I a més a més començaven a dir que potser aquest curs no podríem tornar a l’escola. Una allau de pensaments em van venir al cap: “No, no, això no pot ser!!!, no ens hem acomiadat dels alumnes com cal, no estem preparats per no tornar. No és un final de trimestre, no és moment de vacances. Tenim molta feina per fer, per tancar trimestre! “Però què està passant”?

De dins meu va començar a sorgir una necessitat de reconnexió amb les personetes de la meva classe i les seves famílies.
A partir d’aquest moment el meu cap va començar a anar a cent per hora i vaig tenir la necessitat de parlar amb la meva família i amb la meva directora d’infantil per desfogar-me. M’estava tornant boja d’impotència. Mai a la vida havia tingut aquest “síndrome” que abans us he mencionat.

En un moment de lucidesa, cosa que el confinament et pot regalar, vaig començar a imaginar les carones de les Enxanetes a la pantalla del meu iPad (sort que me’l vaig endur…)i quina podria ser la possible aplicació que em permetria fer-ho realitat. Un cop instal·lada vaig fer la primera prova amb les meves companyes de P4 i va ser així com vàrem tenir la primera reunió virtual. Que guai!!! També les trobava a faltar i em va fer molta il·lusió veure-les, encara que fos a través d’una pantalla. Per cert, en el seu moment va ser molt terapèutic.
A partir d’aquest moment tecnològic i revelador l’escola decideix i ens comunica a les mestres un nou concepte que començarem a aplicar com més aviat millor. “Les rotllanes virtuals”. Vaig tenir una gran alegria al pensar que tindria l’oportunitat de tornar a parlar amb les Enxanetes i veure a les famílies. “Quin privilegi que ens proporciona la tecnologia”!!!

Bé, ja no puc escriure més. Els articles també tenen el seu límit de paraules. Però sí que abans d’acabar voldria compartir amb vosaltres una reflexió que m’ha fet valorar encara més la meva feina i el meu dia a dia no confinat a l’escola.
Si em rellegeixo el que he escrit fins ara i em poso a comptar les paraules que són de color vermell veig que totes vénen del verb començar.

Em sembla que el que m’està passant ha donat peu a molts començaments. Alguns fan referència a sentiments i d’altres a situacions i vivències que potser mai m’hauria imaginat que tindria o duria a terme.
També he tingut uns quants acabaments al meu entorn que no he pogut aturar i que m’han entristit molt.

Però ‘hi ha un “possible acabament” que tinc molt clar que entre tots hem de fer el que estigui a les nostres mans perquè no s’esdevingui i ho diré amb veu alta perquè si no rebento: “NO VULL QUE L’ESCOLA S’ACABI MAI”. Ara valoro més que mai aquest espai físic que en diem “escola” on regna la presència i s’hi troben persones, algunes petites, d’altres mitjanes i d’altres més grans per compartir la carícia, la mirada, el gest, l’abraçada, el petó i la proximitat real sense pantalla divisòria i amb la proximitat, mai millor dit, del km 0.