Johann Sebastian Bach i el Magníficat en Re Major de

Johann Sebastian Bach (Eisenach 1685 – Leipzig, 1750) és unànimement reconegut com el “pare de la música”. Potser caldria especificar que ens referim a la música “moderna”, la que va de finals del barroc a l’actualitat, perquè en la música anterior a Bach ja tenim extraordinaris exemples de compositors (Monteverdi, amb tota la seva extraordinària magnitud o Tomás Luís de Victoria  o  Lassus o Palestrina que van ser, evidentment, grandiosos i poderosos artistes i músics).

Amb Bach, però, que podria ser considerat com el darrer gran compositor barroc, apareix una concepció nova a tots nivells, tant des del punt de vista compositiu com de tímbrica. Abans de Bach, per entendre’ns, les plantilles orquestrals eren aproximades. Això volia dir que es podia fer de més i de menys. Per exemple, una obra com les Vesperae alla beata Vergine de Monteverdi la podeu escoltar en diferents versions instrumentals, perquè encara no es donava tanta importància a la tímbrica instrumental, però Bach i també Haendel,  ja ens posen al davant partitures clarament orquestrades que cal seguir disciplinadament, com a bons minyons que som, (o que hauríem de ser…) tots plegats.

Bach és incomparable, la seva grandesa és inabastable i sobrepassa tot enteniment i comprensió.  Quan  un contempla les condicions morals i econòmiques en què va haver de crear la seva obra, ens admirem, encara més, de la seva formidable capacitat creativa. Penseu que les seves obligacions com a Kantor a Leipzig el comprometien a donar classes de llatí, teologia, fer- se càrrec d’aquella colla de marrecs amb poques capacitats que omplien el cor de l’església i, és clar, composar setmanalment (!) una cantata per al culte, a la vegada que tocar l’orgue i barallar-se amb la difícil i poc empàtica  jerarquia que governava els destins de l’església luterana de Sant Tomàs de Leipzig. A vegades, i per variar, quan li quedava una mica de temps lliure, també es barallava amb algú més i fins i tot les escriptures narren un episodi de violència amb un alumne gran no massa capaç. Sembla que en mig de la discussió, l’alumne va empènyer el mestre que, a terra, ja havia tret l’espasa que portava i es preparava per travessar de part a part el dissortat deixeble. Sort que el van aturar…sort per a tots dos, vull dir!

Com deia abans, la seva obra és inabastable: Concerts per a clave, concerts de Brandenburg, partites, suites, preludis i fugues en totes les tonalitats, concerts per a violí, obres per a violí sol, misses brevis, oratoris, passions, cantates, les suites per a violoncel….tot això, penseu que al seu temps no va ser gaire o gens apreciat. Felix Mendelssohn Bartholdy, que va ser el seu gran descobridor, malgrat l’admiració que ja  despertava en Mozart, Haydn i Beethoven, va  donar a conèixer de nou les Passions i va fer que el món s’adonés de la grandesa d’aquest geni que, al contrari que el seu coetani, Georg Händel, no va sortir mai d’Alemanya (que encara no existia com a estat, però ja ens entenem…) i al revés de Telemann, que era el gran “influencer” llavors, no  va ser mai desitjat per ningú més que per la seves dones Maria Barbara i Anna Magdalena, amb les quals  tingué la gens menyspreable quantitat de vint fills (dels quals sobrevisqueren només nou…)

Si això d’escriure música i dirigir la música de Leipzig us sembla poca cosa, ho acabarem de complicar: l’obra de Bach és plena de símbols cabalístics i numèrics que els estudiosos no es cansen d’analitzar i mirar d’explicar als milions de seguidors de Johann Sebastian Bach, que sobrepassats per la grandesa del mestre, es deixen conquerir per la seva música inabastable.

El Magnificat, que en la litúrgia recrea l’anunciació de Maria (és a dir la  polémica visita de l’arcàngel Gabriel…) té una plasmació exuberantment joiosa en la versió de Johann Sebastian Bach. I d’entre les versions disponibles, la del britànic John Elliott Gardiner i el seu Monteverdi Choir i els English baroque soloists, excel·leix en virtuosisme, precisió, control i inspiració. Brutal, en definitiva, parafrasejant el gran Marc Ribas!

Pels que vulguin anar al gra i fer un tastet, us recomano que:

1. Us deixeu impressionar, per començar, pel primer Cor: Magnificat anima mea. Breu com la vida mateixa. Exultant com la fe i la joia de Maria en rebre la visita que li canviarà la vida. Admireu el so esclatant de les trompetes i admireu com les veus imiten amb les seves “coloratures” els instruments de l’orquestra.  Coloratura: moviment àgil de les veus amb  una sola vocal.
2. Minut 5.05: Admireu la humilitat franciscana que desprèn l’ària “Quia respexit humilitatem”. Només acompanyada per l’oboè i el continu (recordem, orgue o clave amb violoncel i potser algun altre instrument de corda polsada). Pot haver-hi res més humilment inspirat que això?
3. Què dieu, que us heu avorrit? Llavors, no deixeu d’escoltar l’enllaç entre l’ària anterior i el cor posterior “Omnes generationes”. Minut 7.19: Fixeu-vos com les veus es persegueixen les unes a les altres, imitant la munió de gent que vol il·lustrar el text. Dissonàncies terriblement atrevides entre les diferents veus. És increïble: aquest home anava molt avançat. Un veritable i autèntic Jules Verne de la música!
4. Va mostrar força amb el seu braç! Minut 13.52: Fecit potentiam in brachio suo. No hi pot haver més potència acumulada: falten adjectius! I quan diu: Dispersit superbos mente cordis sui? Està molt clar que expulsa els poderosos del seu cor!!!
5. Us agraden les emocions fortes? No us perdeu l’ària de tenor “Deposuit potentes de sede”(Derrocà els poderosos dels seus seients: una eternament anhelada pretensió, oi que sí?)  Minut 15.35: Quina potència! Quin virtuosisme instrumental i vocal! Quina passada, Herr Kapelmeister Bach:  ni el Koeman dels millors temps no feia passades com aquestes! 
6. Massa intens, us ha sobrepassat? Escolteu, doncs, aquesta mena de broma musical. Esurientes implevit bonis: Als pobres omplirà de béns. Minut 17.21: Quan diu “Et divites dimisit inanes” És a dir, acomiada els rics sense res, mireu com acaba la música: amb un pizzicato descarnat del contrabaix. Literalment, Bach descriu la sensació de quedar-se “en pilota picada”, i perdoneu la cruesa tan poc acadèmica de la meva expressió…
7. Suscepit Israel: Va rebre al poble d’ Israel. Minut 20.06: Una meravella, només apta per als que puguin gaudir de la bellesa de 3 veus femenines amb la irrupció llunyana dels oboès tocant una antiga melodia que no té res a veure amb el contrapunt que canten les veus. Els oboès toquen l’anomenat “Tonus peregrinus” la venerable melodia del Magnificat gregorià. Aquesta és una melodia molt estimada pels compositors. Mozart, sense anar més lluny, també la utilitza al seu Rèquiem en re menor. Bach, en utiltizar-la recorda les arrels de la música, les arrels de la cristiandat (també la fa servir a la seva cantata nº10: Meine Seele erhebt den Herrn (La meva ànima magnifica al Senyor, això és: el Magníficat en alemany!).
8. Sicut Locutus est:  Minut 22.06: Fuga en estil antic, perquè parla de les ordres que vam rebre d’Abraham: Així ens fou dit pels nostres pares, vindria a ser la traducció. És clar, amb un text com aquest, no posarem pas una fuga en estil atrevit, oi que no? Déu nos en guard, que amb les coses del Senyor no es fa broma!!
9. Minut 23.30: Final apoteòsic: Gloria Patri et Filio. Aquí acabem i com!! Bach decideix posar punt i final  amb gairebé la mateixa música que al principi, tancant el cercle. Què hi ha més perfecte que un cercle? Què hi ha més perfecte que Bach? Ningú, res, mai.

Desitjo que gaudiu molt d’aquesta obra extraordinària que és el Magnificat en Re Major de Johann Sebastian Bach i recordeu que si teniu alguna pregunta o comentari, us podeu dirigir a:

musica@ipsi.cat

I si voleu llegir més sobre música,