Durant la visita a l’Ecomuseu sobre la presa d’Itaipú, vaig descobrir per casualitat una realitat que ha canviat la meva perspectiva inicial sobre una de les més profitoses obres d’enginyeria al món. En aquest museu, a part de tota la informació respecte al procés de construcció, el diàleg polític per l’acord entre Paraguai i Brasil per la construcció, etc., vaig fixar-me en una maqueta que representava una gran regió de l’Estat del Paraná, concretament el territori circumdant de la presa, anteriorment a la seva construcció. En la maqueta es podia observar tota la zona, la ciutat de Foz, les cascades del Iguaçú, i òbviament tot el territori cobert pel pantà (remarcat amb una línia sobre els territoris anteriors a la presa). En la seva majoria s’hi apreciaven prats i camps, la llera del riu Paraná i sorprenentment una zona de cascades més grans comparades amb les del riu Iguaçú. La curiositat em va fer preguntar a un vigilant de la sala què era exactament aquella zona de cascades, i molt amablement em va comentar breument què eren: A Sete Quedas do Guaíra (Les set “caigudes” de Guaíra, el nom amb el qual es coneix aquell territori), eren unes cascades considerablement més grans que les d’Iguaçú, completament desaparegudes per la presa de Itaipú, i un desastre ecològic completament silenciat.
As Sete Quedas do Guaíra
En aquest nou viatge a Brasil he decidit visitar Foz do Iguaçú, la ciutat frontera amb Paraguai i Argentina que rep el nom per les impressionants cascades del riu Iguaçú. Però en aquesta regió del Paraná (riu principal que desemboca al Rio de la Plata) també s’hi troba la major presa del món (superada fa uns anys en grandària pel macroprojecte de la Xina de la presa de les Tres Gorges), però que encara lidera el rànquing en quantitat d’energia elèctrica produïda. El projecte binacional entre Paraguai i Brasil és una proesa d’enginyeria formidable, però com en molts altres casos també és exemple de la paradoxa brasilera en termes de desenvolupament econòmic. A continuació presento un breu escrit merament divulgatiu sobre el cas, construït a partir de la informació que he pogut extreure de la meva visita i complementada per dades bibliogràfiques d’internet.
La presa de Itaipú, és la presa hidroelèctrica que genera més energia al món, uns 14 GW de capacitat de generació d’energia instal·lats, però que a escala humana es comprenen millor com al 80% de tota l’energia elèctrica del Paraguai i un 18% de mitjana del Brasil. L’enclavament de la presa és a sobre d’una gran roca basàltica que li confereix una gran resistència des d’un punt de vista estructural, i permet l’altura descomunal de 196 metres. La localització de la presa, en el riu Paraná, que fa de frontera entre el Paraguai i el Brasil, va donar pas a la creació de l’empresa Itaipú Binacional el 1974, la gestora de la presa controlada a parts iguals per brasilers i paraguais (de fet la sala de control de la presa consta de cinc treballadors, dos del Brasil dos del Paraguai i un supervisor que canvia depenent de la nacionalitat cada 6 hores). La construcció es va iniciar el 1975 quan es van acabar les negociacions entre els dos governs militars del Paraguai i del Brasil (el fet que ambdós països estiguessin sota el poder militar va facilitar en gran mesura la destrucció de les Sete Quedas do Guaíra), i va acabar el 1985. Des de llavors fins a l’actualitat la presa ha sofert una ampliació de 18 a 20 turbines que va acabar de culminar el projecte l’any 2007.
A grans trets qualsevol persona pot arribar a la conclusió que una construcció d’aquesta envergadura ha estat i serà enormement profitosa a nivell econòmic, fins i tot es podria afirmar que l’impacte ecològic podria ser menor en comparació amb altres mètodes de generació d’energia elèctrica. Però com en molts altres aspectes del desenvolupament econòmic del Brasil que resulten paradoxals, cal buscar la cara oculta de la moneda, que en aquest cas concret, ambdós governs (del Paraguai i del Brasil) han fet un treball eficaç i a consciència per amagar-ho (almenys per aquells que no busquen específicament els detalls de la construcció de la presa).
Com he relatat anteriorment, a l’ecomuseu que mostra la història de la presa, no es fa ni menció a l’existència de les Sete Quedas do Guaíra, les cascades més grans (en aquell moment, del món) situades més amunt de l’enclavament de la presa, i que a conseqüència de la seva construcció desapareixerien. Si bé eren lleugerament més baixes que les del riu Iguaçú, tenien una extensió notablement major, resultant en un cabal un 40 per cent superior que Iguaçú. Formaven part d’una atracció turística important, que es complementava amb Iguaçú, malgrat que en aquell temps no rebés el turisme que actualment rep Iguaçú. El cas és que després de l’anunci de la construcció d’Itaipú i la consegüent desaparició de les cascades, el turisme va augmentar en gran mesura, atret en part pel possible ressò mediàtic de la notícia, però principalment pel temps limitat del qual es podria gaudir de les cascades. La combinació de l’augment d’afluència de turistes i el fet que s’ignoressin les tasques de manteniment de les instal·lacions (com que quedarien submergides no era necessari invertir diners a fons perdut), va acabar provocant la tragèdia del dia 17 de gener de 1982, on una de les passarel·les de les cascades es trencà i va provocar la mort de 32 persones.
Si aquest fet no demostra amb escreix la negligència dels dos governs davant de la situació, s’ha de remarcar que les suposades tasques de recuperació de la fauna que va quedar submergida són pràcticament una farsa que serveix bàsicament per donar una bona impressió de cara al públic, però que són en gran part inútils comparades amb la gran quantitat de zona de mata atlàntica destruïda, els canvis en la fauna de la zona i l’ecosistema en general (recordem que la legislació del Brasil obliga als propietaris de terres a conservar només un 7 per cent del territori de mata atlàntica).
Si l’impacte ecològic no és prou greu, la quantitat de persones desplaçades (clarament de manera forçosa) arriba fins a la xifra de més de 40.000, una població obligada a refer la seva vida des de zero en un altre lloc.
Amb el temps s’ha calculat l’impacte econòmic que ha tingut però, si bé és obvi que juga a favor de la presa a primera vista, s’han fet estudis que diuen que si s’haguessin conservat les Sete Quedas do Guaíra el turisme a la regió podria suposar un gran benefici econòmic, i sobretot un impuls molt important per al desenvolupament de la regió.
Finalment cal mencionar una dada rellevant pel futur: la presa i les cascades no són compatibles. És probable que algú hagi pensat en la idea de reduir el volum d’aigua acumulat per la presa per així recuperar les cascades, però no és possible, perquè (a part de ser improbable per temes polítics), després de submergir les cascades el govern brasiler va dinamitar la part superior per assegurar una “navegació pel riu segura”. Aquesta mesura és a efectes pràctics inútil, ja que el riu Paraná rarament és navegat, a causa de la gran quantitat de preses que n’aprofiten el seu cabal.
Finalment és a partir d’aquest punt que cadascú ha de valorar segons el seu propi criteri moral si ha valgut la pena l’esforç i les conseqüències de crear Itaipú per assolir els beneficis energètics actuals. A continuació adjunto dos fragments de visions oposades sobre el tema, la primera del poeta Carlos Drummond de Andrade (poema Adeus a Sete Quedas) i la segona del director de l’empresa Itaipú Binacional.
José Costa Cavalcanti, director-general de l’empresa Itaipú Binacional
| Sete quedas por nós passaram, e não soubemos, ah, não soubemos amá-las, e todas sete foram mortas, e todas sete somem no ar, sete fantasmas, sete crimes dos vivos golpeando a vida que nunca mais renascerá. |
Set caigudes per nosaltres passaràn, i no ho sabíem, ah, no les vam saber estimar, i totes set van morir, i totes set són a l’aire, set fantasmes, set cims dels vius colpejant la vida que ja mai renaixerà |
Carlos Drummond de Andrade In Jornal do Brasil, Caderno B 09/09/1982
“No estem destruint les Set Caigudes de Guaíra. Només les transferirem a la presa de Itaipú, on l’estructura de drenatge de la presa serà el substitut de la bellesa de les cascades”
Bibliografia
LEDEZMA MENESES, Gerson Galo – CALAMBÁS TRÓCHEZ, Licet Fernanda. “Ecomuseo de Itaipu y Museo de la Tierra Guaraní: tiempo, historia y memoria en la frontera Paraguay y Brasil”, Revista SURES, núm. 4 (juliol 2014), p. 90-102. [En línia] Disponible en: http://www.repositorio.ufc.br/bitstream/riufc/20387/3/2014_art_gglmeneses.pdf [Data de consulta: 30/8/2018]
Farewell, Seven Falls [En línia] International Rivers (divendres 14/3/2018). Disponible en: https://www.internationalrivers.org/blogs/232/farewell-seven-falls [Data de consulta: 30/8/2018]
DRUMMOND DE ANDRADE, Carlos Adeus a Sete Quedas [En línia] núm. 30 (dilluns 11/11/2002). Disponible en: http://www.algumapoesia.com.br/drummond/drummond30.htm [Data de consulta: 30/8/2018]
Deixa un comentari