Entre bambolines

– Com es crea una obra d’aquesta magnitud quan l’única cosa que es té és la temàtica que ens aporta l’etapa de primària sobre la proposta Quan arribin les paraules científiques?

En primer lloc, cal trobar el text. Llegir un munt de textos de diferents gèneres que ens parlin d’aquest tema: contes, novel·les, teatre, llibres d’assaig.
Necessitem saber de què volem parlar i cal documentar-nos.
És un treball que fem conjuntament el Manel Sábado i jo. I quan trobem el text que volem treballar, en fem una adaptació.
L’adaptació la fem per diferents motius:
Des de retallar el text si és massa llarg, a canviar les escenes que pensem que no ens funcionen, I també per repartir el text, entre les diferents actrius, de la forma més igualitària i democràtica possible.
Això sovint ens exigeix afegir escenes que no estan en el text, i que escrivim nosaltres. Ho fem a l’inici, abans de començar els assajos, però a vegades ens passa a mig procés d’assaig, quan l’obra cobra vida. I ens adonem que hi ha una escena que no funciona, o que el final no és un bon final…
A l’àmbit del teatre professional, es fa un treball de taula previ. La companyia de l’obra llegeix el text entorn d’una taula i es parla del context històric, i els motius dels personatges per actuar.
Passat aquest procés ve el que en diem: “aixecar l’obra”, per començar el procés d’assajos.
I és en aquest moment que l’obra es rebel·la i a vegades dona sorpreses…
Tota obra de teatre, mostra un conflicte que s’ha de resoldre o no…, però l’obra ha de tenir un conflicte. Amb les paraules científiques, ens va passar que el conflicte no era prou clar i com a conseqüència el final tampoc. Per això vam canviar el final a quinze dies d’estrenar.
Des que treballem junts, el Manel i jo, diria que: Quan et fas una pregunta, del projecte: Quan arribin les paraules científiques, és l’obra més complexa que hem fet.

– Quina és la metodologia de treball amb l’alumnat? Sabem que es tracta de muntar un espectacle amb nens i nenes d’edats molt diferents i, per tant, durant el curs, treballen per separat amb els especialistes d’arts escèniques.
En primer lloc, fem un treball de taula amb les alumnes, llegim l’obra i l’expliquem perquè s’entengui. Després comencem a jugar amb les escenes assajant-les de diferents formes, proposant situacions diferents per trobar quina ens servirà finalment en el muntatge.
El Manel els va dient el text a les actrius i elles el van repetint mentre actuen, d’aquesta forma, a còpia de repetir-lo, el comencen a memoritzar quasi sense adonar-se’n.
El text no el donem a les actrius fins que les escenes no estan treballades i muntades.
Així, quan el memoritzin a casa, ja saben la intenció amb què han de dir aquelles paraules.
A part, ens reunim amb els professors de dansa i música, els expliquem l’obra i els fem un encàrrec. Un ball o una música per una escena en concret que ha de representar alguna cosa que ens interessa per l’obra.
És molt ric poder treballar amb les diferents disciplines i professionals que hi ha a l’equip docent de l’escola. Ells fan que l’obra agafi una volada molt més gran.
El més difícil de treballar amb grups per separat, és que t’has d’imaginar l’espectacle com si fossin les peces d’un puzle que no podràs ajuntar fins al dia de l’assaig general. El resultat final és un misteri fins a la darrera setmana.

– Segons la teva trajectòria, què s’emporten els nens i nenes d’una experiència com aquesta?
M’agradaria que fos un record de per vida.
Però a banda d’això, crec que l’aprenentatge de les arts escèniques reverteix directament en la persona aportant un munt de beneficis.
Desenvolupa la creativitat, la imaginació, la memòria, la capacitat de parlar en públic. Però també, l’autoestima, la pertinença a un grup i el treball en equip.
Al llarg dels anys he treballat a moltes escoles i amb alumnes diferents. I veure alumnes que pateixen algun trastorn d’espectre autista, Asperger o d’altres tipus, i que mitjançant el teatre, la dansa o la música han pogut expressar-se m’emociona profundament. Per mi, el fet que sigui una eina d’integració en tots els aspectes és el que ho fa més valuós.

– Com es coordina el treball amb els músics?…
A primària parlo amb la Laura Nogueras, l’Oriol Mora i el Víctor Martínez. Els explico l’obra i les transicions musicals que es podrien interpretar amb música durant l’espectacle i l’ambient sonor que haurien de tenir. Ells em fan diverses propostes i decidim quines peces s’interpretaran.
També hi ha una part d’efectes que s’afegeixen durant l’obra, per exemple si hi ha una tempesta, on l’Oriol afegeix percussió, per posar un exemple…
Darrerament, hem introduït que les peces musicals, vagin per sota del text de les actrius de forma simultània, llavors la fusió és total i a mi m’encanta. És una dificultat afegida, perquè no assagem conjuntament fins a la darrera setmana d’assajos. Però els músics em donen la peça enregistrada perquè la puguem provar.
A l’obra de les paraules científiques, hi havia dues cançons que cantaven les actrius i l’Oriol va fer una rèplica de la base musical de les cançons, que ja existien, però pel meu gust les va millorar amb escreix.
I a vegades també l’Òscar Boada o la Pilar Paredes, ens han ajudat assajant amb alguna actriu solista.
O la Carolina Corral, que va assajar la tornada de la cançó dels pirates amb les diferents classes de Primària, perquè vam voler generar una sorpresa. Que quan els seus alumnes fessin de públic, s’afegissin a cantar durant l’obra. Trobadors de paraules del projecte: Quan arribin les paraules perdudes.
Com deia abans, treballar amb un equip artístic com el de l’escola de música és un privilegi enorme.

– Què sents com a artista quan veus que tota la proposta va agafant forma i s’acosta el dia de l’estrena?
Nervis, molts nervis.
Va agafant forma i ja li prens la temperatura a l’espectacle, però el resultat d’ajuntar totes les peces: escenes, dansa i música, serà una sorpresa fins al final.
I no poder veure-ho fins a tan tard fa patir força, perquè el marge de correcció és molt poc.
I també tenim nervis perquè ens agrada i ens importa molt el que fem, i volem que surti bé. I si hi ha un dia en què això no ens passi… haurà arribat el moment de retirar-nos.
Llarga vida a les arts escèniques!