En català si us plau

Tots, qui més qui menys, sabem i podem llegir, escriure i parlar la llengua que ens és pròpia. En el cas del català, una llengua que per diferents qüestions ha estat transmesa, durant les darreres generacions, sense el suport d’una normativa tant a nivell de morfosintaxi com d’ortografia, la transmissió oral, per mimetisme, per “pell”, n’ha estat la principal conductora.

Paral·lelament, la influència de les llengües més properes o que hi conviuen ha anat modificant (algú pensa que enriquint, d’altres que transformant i d’altres que empobrint) la pròpia parla, com passa amb qualsevol altra llengua, de manera que aquesta “evolució” la va configurant constantment, lentament però inexorable. 

A l’escola aprenem moltes llengües (i més que voldria que n’aprenguéssim!) i mirem de fer-ho tot respectant les normes que els són pròpies, amb rigor, amb vigència, amb respecte, amb cura. Entenem, però, que tenen diferents registres i que no sempre les utilitzem encotillats per la normativa. Que hem de poder expressar-nos de manera fluïda, despreocupada, predominant el principi de comunicació, podríem dir que amb una bona dosi de pragmatisme, és a dir, en llenguatge col·loquial. Ras i curt, tal com raja.

Ara bé, hi ha algunes expressions que darrerament “han colonitzat” el llenguatge col·loquial i l’estan pervertint innecessàriament. Girs que sovint exportem d’altres llengües i que embruten i fan perdre singularitat i riquesa al català. I no són cultismes o neologismes o estructures noves. Simplement són pèrdues que per desconeixement, per descuit, per mandra, per substitució, deixem d’usar correctament. 

I aquest és el sentit del que us escric. Una modesta creuada per defenestrar una petita “selecció” molt personal de barbarismes o d’expressions errònies que voldria que m’ajudéssiu a combatre. Són senzilles, d’ús quotidià i no tenen pretensions de cultismes ni són fruit de la voluntat de mostrar el meu domini semàntic, res de tot això, només voldria, en paraules d’un prestigiós periodista, que entre tots plegats ens esforcéssim per aixafar una mica menys el català. Som-hi:

Una primera: el menjar no està bo, és bo. El verb ser s’utilitza quan indica una qualitat permanent o difícilment canviable a curt termini. Si un fricandó que acabem de tastar, posem pel cas, ens agrada molt, hem de dir que “és molt bo”. (nota: l’ús del ser/estar és certament un xic complex, quedeu-vos si us plau amb aquesta màxima del menjar i si voleu saber-ne més, au, a buscar a la xarxa).

Anem per la segona: Sempre hem de, mai tenim que. Per indicar obligació fem servir “haver de”. “Tenir que” és un calc del castellà que hem d’evitar.

Una més:  Nosaltres no ens assentem, seiem. Assentar-se és cosa dels estrats, dels fonaments, de les coses que fan pòsit. Ara bé, quan es tracta de posar el cul a la cadira, seiem.

I una altra: No ens donem compte, ens n’adonem.

I per anar acabant: nosaltres mai “apretem”, nosaltres forcem, collem, pressionem…Apretar és de covards!

Va, i l’última: Vale? Noooooo. Vale no és cap expressió catalana, cal dir: va bé, d’acord, correcte, conforme, molt bé, està bé,…Hi ha moltes opcions.

Ja veieu doncs que, si voleu, se’ns gira feina. A qui s’hi animi, gràcies per acompanyar-nos en aquesta creuada. Només hi ha la voluntat de protegir una llengua i mantenir-la viva i per tot plegat cal que ens hi posem amb paciència, constància i, per què no, una mica de sentit de l’humor. Som-hi!

Per aprofondir, feu click aquí, o bé aquí