Frederic Chopin ( 1810-1849) :Chopin és el gran poeta del piano per excel·lència. Com molts d’altres genis, no va sobrepassar la trentena d’anys, cosa que no va ser inconvenient per deixar escrites pàgines i pàgines gloriosíssimes de meravellosa i suggerent literatura pianística. Si me’n anés a viure a una illa deserta i hi tingués un piano,aquests serien Els TOP FIVE que m’emportaria:
Aquesta obra és d’unes proporcions absolutament gegantines. Les dificultats són molt complicades d’assolir per als mortals, però si hem de fer cas de les cares que fa el pianista Cyprien Katsaris, no sembla que hagi de ser pas gaire difícil!
La bellesa d’aquesta obra monumental és literalment insuportable. Desemboca en una coda extraordinàriament perillosa fins i tot per a pianistes fets i drets que arriben a la fi de l’obra amb molt de respecte i consideració, conscients que, en qualsevol moment, la seva pau interior pot trontollar. No sembla ser el cas del pianista Krystian Zymerman, que interpreta aquesta versió sense cap mena d’ensurt.
Robert Schumann ( 1810-1856): Un compositor extraordinari, Schumann, que, per variar, no va tenir una vida fàcil i que va morir, també, jove i completament embogit, als quaranta-sis anys ( ara sabem que patia d’un transtorn bipolar) amb tota una obra escrita tant simfònica com pianística excepcional.
El seu Carnaval op.9, obra, per tant de joventut, és un veritable tour de force per a qualsevol pianista però, a la vegada, és una obra d’una bellesa i una brillantor insuperables. De fet, als temps de Schumann no la interpretava ningú perquè era considerada massa difícil i fins i tot Chopin deia que no acabava de veure que “allò fos música”(!!). A més de fer una obra musical interessant, fascinant i gloriosa, Schumann es complica la vida d’allò més, utilitzant com a motiu generador de tota l’obra ’una cèl·lula de quatre notes, que va combinant de manera diferent al llarg de la peça, que aquí interpreta el grandíssim i llegendari Arthur Rubinstein.
Enric Granados ( 1867-1916): Influenciat per Chopin i Schumann, Granados fou un increïble virtuós del piano. Hi ha enregistraments de peces tocades per ell que fan pensar que era un virtuós extraordinari, a més d’un compositor d’un lirisme i d’una imaginació desbordant.
Peça de lluïment que conté tots els elements per ser una gran obra: virtuosisme, lirisme, escriptura impecable… L’ Allegro de concierto ha estat, de sempre, un “must” per a qualsevol pianista de concert.
El pelele fa referència a una tradició en què les noies mantejaven una mena de ninot de drap que era equiparat al masce i, per tant, la pintura de Goya, sobre la qual es basa la peça de Granados ( nº 7 de la seva suite Goyescas), vol mostrar el poder de la dona sobre l’home ( al menys sobre el paper…)
L’esperit aragonès ( recordem l’origen de Goya…)preval, malgrat que també hi podem escoltar ecos de Scarlatti i Schumann. La pianista Rosa Torres Pardo en fa una versió totalment rodona en tots els aspectes que, entre nosaltres, no són precisament pocs…
Sergei Rachmaninov ( 1873-1943): Un dels més grans pianistes que hagin existit. L’obra de Rachmaninov és, malgrat les seves simfonies, obres corals i concerts, essencialment pianística. Difícil quedar-se amb només dues obres…que Déu em perdoni!
Aquesta obra no és només per a piano, però és tan i tan bonica i a la vegada tan desconeguda! Si voleu, literalment, quedar trasbalsats, aneu al minut 11.00: és possible concebre un tema més inspirat? Si això no us impressiona prou, aneu al 16.56. No es pot escriure res més bell que això ( i…mireu les cares d’aquests dos immensos artistes, Yuya Wang i Gautier Capuçon. Literalment poseïts per la música de Rachmaninov!!)
Amb el modest nom de “moment musical” i en la tonalitat de Do major, Rachmninov ens transporta a un moment de bellesa amagada darrera de torrents sonors.L’obra comença a la glòria i finalitza la glòria més absoluta i, entre mig…la glòria!
Maurice Ravel ( 1875-1937): Ravel va escriure relativament poc, en general. Però això sí, tot el que va escriure era d’una qualitat insuperable, com la d’un rellotger suís.
Només posarem una sola obra, perquè en realitat són tres peces i té una llarga durada. Probablement estem parlant d’una de les obres més difícils del repertori pianístic de tots els temps: el compositor la va pensar per tal que fos encara més difícil que la terrible Islamey del rús Balakirev, imagineu-vos el repte!
El títol de l’obra fa referència al Tresorer ( Gizbar en persa) de la nit i són tres contes gòtics molt, però que molt suggerents:
Ondine: una mena d’ésser mitològic que viu a l’aigua
Le gibet: El cadafalc. No calen més explicacions
Scarbo: Una mena de follet maliciós que es desplaça a grandíssima velocitat.
Heus aquí el resultat, a càrrec de la fantàstica pianista georgiana Kathia Buniatishvili
Esperem que hagueu gaudit de la nostra selecció i fins a la propera!
Si voleu sentir. més música, feu click aquí…
Nerea ha dit
Preciós