Les faldilles volaven a l’uníson en girs totalment sincronitzats. Les jaquetes descansaven sobre les cadires, mentre els peus es deixaven portar per la música en moviments tan gràcils com perfectament improvisats. Cada pas ressonava a les parets, creant un eco que era només reflex i mirall de l’alegria que es respirava. La sala era plena de somriures sincers i de mirades que eren refugi. Mirades que, en el seu moment, també van ser casa.
Tanca els ulls. Prepara’t per fer un viatge en el temps, però no molt lluny d’aquí. Som al carrer Urgell 176-180, de l’any 1931. Sí, exacte, som a les portes del que encara avui coneixem com la Parròquia de Sant Isidor, l’origen de la nostra escola, però que té un passat que per molts és desconegut.
Entre 1931 i 1961, l’edifici pertanyia íntegrament a la Unió Cooperatista Barcelonesa: un dels moviments obrers més importants de la ciutat, que va aplegar més de 2.000 famílies per combatre la precarietat. Juntes van fer, de la seva seu, molt més que un espai de trobada. Van dotar l’edifici de tota mena d’equipaments i infraestructures: un forn de pa, una espardenyeria, una biblioteca i, per descomptat, una imponent sala d’actes que va ser testimoni de les millors celebracions i danses.
Fins que va arribar el franquisme. El franquisme va ofegar la flama i la lluita de la Unió Cooperatista Barcelonesa, va obligar a apagar la música i va deixar les cadires nues. La repressió va convertir l’eco de la sala d’actes en el ressò d’un record, però mai va poder esborrar-ne la memòria.
Quan l’any 1961 l’Església va comprar l’espai a la Unió Cooperatista Barcelonesa, els sentiments van ser contradictoris. D’una banda, la venda va ser econòmicament injusta i un intent d’enterrar la història de la cooperativa: la sala de ball va convertir-se en parròquia, i tot el que el moviment obrer havia construït va reduir-se en un petit espai, fins a desaparèixer. D’altra banda, l’acord va permetre mantenir l’ús social i comunitari de l’edifici: una tasca que, entre d’altres, va fer possible la construcció d’una escola diferent. Una escola progressista i compromesa amb la lluita per la llengua i la cultura catalana. La nostra Escola.
L’escola IPSI va néixer entre les dificultats i impediments de la repressió, i la força i voluntat de recuperar la llum de Catalunya. Tot va començar amb un grup de joves pedagogs i inconformistes que van unir coneixement, il·lusió i esperança per impulsar un projecte educatiu propi i rebel: una escola capaç de trencar amb les imposicions franquistes.
L’Antoni Amorós i tot l’equip que l’acompanyava van anar teixint la història d’IPSI, fins a consolidar un projecte que avui s’ha convertit en referència (i que no només compte amb un edifici propi, sinó amb tres!). Una escola catalana, laica i de qualitat que, més enllà del seu compromís amb els coneixements i l’exigència acadèmica, fa honor a la seva trajectòria transmetent valors com l’esforç, la cohesió i la fidelitat a la nostra cultura.
Al llarg de la història, l’edifici ha patit grans canvis, però hi ha una cosa que ha perdurat en el temps; i és que sempre, sense excepció, ha estat un edifici del barri i de la seva gent: dels mateixos veïns i veïnes de l’Eixample que, el 2022, van aconseguir evitar-ne l’enderroc i la despatrimonialització. Avui, continuen la lluita per salvar la memòria de l’edifici i recuperar-ne l’ús comunitari.
Deixa un comentari