Oriol Blancher, director general
Estem a les portes de l’1 d’octubre i, inevitablement, tornen a brotar pertot els records, les tensions, els retrets, les il·lusions…i tantes altres coses que vàrem patir, sentir o viure ara fa un any.
A les escoles en general, i la nostra no en va ser aliena, proliferaren els retrets i les sospites sobre la politització o no dels centres educatius, sobre la importància de preservar els nens i les nenes del conflicte que estava passant, per a uns, o sobre la necessitat d’implicar-se en un procés de transformació radical per a altres.
Polititzar l’escola, aquest era el titular comú que uns criminalitzaven i d’altres reclamaven, des d’una postura o una altra completament oposades, barrejat amb la dicotomia legalitat legitimitat que la justificava. I, com tantes altres vegades, els mestres al bell mig del conflicte.
Ja sabeu que sovint apel·lo al diccionari per tal d’il·luminar una argumentació que em resulta complexa. Anem a veure, doncs, què caram és això de la política. Segons l’IEC, és “la ciència i art de governar” i després segueix, com el conjunt d’activitats pràctiques relacionades amb la gestió dels afers públics. Com que això dels afers públics em resulta enfarfegador, busco un altre cop al diccionari. Públics: relatius a la comunitat. Així doncs, la política està relacionada amb la gestió dels afers de la comunitat. Home, així, no veig que hi estiguem tan allunyats com a escola. Si no fem nostres els afers de la comunitat, per què eduquem en societat?
Certament la política ha anat bastint semànticament el seu contingut al llarg de la història de la humanitat fins a esdevenir aquest suposat art de governar, de fer lleis i de fer-les complir. De Plató a Weber, de Gramsci a Maquiavel, entre molts altres, la política va lligada a la lluita per exercir l’ús del poder i això s’allunya del que fem a l’escola.
Si recuperem, però, el sentit etimològic del concepte, (política deriva de politeia i més exactament de l’expressió politiké techné, és a dir, l’art propi dels ciutadans, l’art de viure en societat) l’escola no pot viure d’esquenes a la societat. N’és una part important i n’és, sobretot, el seu futur.
De com eduquem els nens i nenes d’avui en depèn el que ens trobarem demà. I això no és dir per dir.
Si fomentem el pensament crític, és a dir, els ajudem a analitzar, a argumentar, a lliurar-se de prejudicis,… si fomentem la cultura de la pau i la no violència, si fomentem el respecte i, per tant, l’acceptació de les opinions dels que pensen diferent que nosaltres, si fonamentem el diàleg, rigorós, educat, respectuós, entre moltes altres coses, estarem cultivant i educant l’art de viure en societat. Estarem fent política i fent polítics a l’escola.
I encara més, a l’escola això ho volem fer d’una determinada manera: mantenint les formes de correcció en el tracte amb l’alteritat, parlant sense cridar, sense insultar o ridiculitzar els altres, actuant sense fer trampes, no inventant mentides o fal·làcies argumentatives que s’allunyen de la veritat, essent assertius i, quan calgui, resilients, amb la cura necessària per no ofendre, etc. En definitiva volem que els nostres alumnes esdevinguin, en termes aristotèlics, Zòon politikon, animals polítics perquè “Qui no és capaç de viure en societat o no necessita res per la seva autosuficiència no forma part de la ciutat, sinó que és una bèstia o un déu”.
(…) A les escoles en general, i la nostra no en va ser aliena, proliferaren els retrets i les sospites sobre la politització o no dels centres educatius (…)
Esther Catalina says
Orgullosa de la tasca de l’escola de la qual forma part la meva família. Gràcies!