Connectar: tornar a sentir

Adonar-me que feia setmanes, mesos, que havia perdut el control de la meva vida i estava perduda enmig d’una tempesta de dolor i patiment on em mirava al mirall i plorava perquè era incapaç de reconèixer-me va fer sorgir l’instint de supervivència des del més profund del meu cor. Allò no era sostenible. Va ser en aquells moments de crisis en què vaig trobar refugi escrivint, un espai on podia desfogar-me sense que ningú em jutgés i posar ordre i entendre tot el que sentia i pensava. Impulsada per la idea de recuperar-me, vaig pensar a escriure un llibre sobre allò que estava patint i vivint, un trastorn de la conducta alimentària, l’anorèxia, perquè volia comprovar si m’ajudaria en la meva recuperació, a connectar: tornar a sentir.

Juntament amb aquest desig de millorar, també tenia altres objectius que volia complir com ara que el meu testimoni servís d’ajuda no només a tots aquells qui per fugir del dolor i les pors s’havien refugiat en el menjar i l’esport, sinó també a l’entorn més proper, ja que és clau que entenguin el trastorn per tal d’acompanyar i ajudar el malalt de la millor manera possible. El projecte de fer el llibre ja era un propòsit en si partint de la base que jo no havia tingut mai contacte amb el món de l’escriptura, començava des de zero, seria capaç d’acabar-lo?

Tot i tenir molta il·lusió és important, per poder entendre millor com va ser el procés i les conclusions, que sapigueu que la por i la incertesa també tenien molta força. Deixar anar el que aleshores era el meu espai de confort m’espantava i sovint despertava en mi la negació de la realitat.

Quan et planteges escriure un llibre et fas un seguit de preguntes: què vull explicar? Com? Des d’on? Per què? Material? Per respondre a què vaig recórrer a les biblioteques, pàgines web i testimonis per tal d’ampliar el coneixement i poder comparar diferents perspectives del tema i així, després, poder filtrar i escollir la informació que utilitzaria. La recerca em va fer adonar del perill de la situació en la qual estava perquè m’estava sentint molt identificada i això significava que si realment el que anhelava era millorar, necessitava un canvi de xip, necessitava acceptar l’ajuda que se m’estava oferint. Per altra banda, havia de decidir com volia fer-ho, des d’on i amb quin material. Després de donar-hi unes quantes voltes, vaig optar per fer un llibre testimoni narrat en primera persona i en el qual es trobarien fragments del meu diari per tal de fer més proper el llibre i poder connectar amb el lector, que no se sentís sol en aquest camí tan dur.

Per mi ha estat tot un repte compartir la meva història sense amagar-me darrere de l’anonimat perquè he treballat per acceptar l’anorèxia i entendre que no ha estat culpa meva perquè aquesta malaltia no depèn d’un únic factor sinó de molts. Rellegir el diari comportava remoure pors i dolors, sentir culpa i tenir remordiments davant els despropòsits que arribes a fer quan no saps gestionar el malestar. A més, vaig haver d’afrontar-me al fet que no sempre podia avançar el treball de recerca, que la meva ment m’exigia uns límits. Dies que sortia remoguda i fluixeta d’ànims de teràpia, si llegia el diari o escrivia entrava en un bucle de pensaments tòxics els quals em perjudicaven més que ajudaven. D’aquesta manera, vaig començar a avançar el llibre en petites dosis per no tornar-me boja, ja que si no era com fer una teràpia intensa, però sense terapeuta, és a dir, sense algú que t’ajudés a filtrar i entendre el que senties. Tot això, tot i que em fes mal, necessitava sentir-ho per així poder posar paraules a teràpia i treballar-ho a poc a poc fins a poder tancar la ferida i sanar. Així va ser com a mesura que les setmanes passaven, jo m’anava escoltant més i em permetia acceptar l’ajuda, expressar el malestar, recuperar vincles, cuidar-me, prioritzar-me… Ara ja era capaç de mirar-me el mirall i reconèixer certs trets característics meus. La llum i les ganes de viure s’anaven imposant a les pors fent més present el sentiment de felicitat en el meu dia a dia.

Estic molt contenta i orgullosa de tot el que m’ha aportat escriure el meu llibre “Connectar: tornar a sentir”. He après a gestionar les meves emocions i compartir-les, a tolerar l’error, que per brillar no cal ser excel·lent, a acceptar-me i sentir-me segura, lliure i feliç sent jo… Per tot això, he arribat a la conclusió que la meva hipòtesi és certa. Tanmateix, crec que aquest projecte sense tenir al costat algun terapeuta no hagués tingut el mateix resultat, inclús potser m’hauria enfonsat més. 

Ara el meu projecte de futur és donar-lo a conèixer al màxim nombre de persones i esperar que en les meves paraules se sentin enteses i acompanyades. Si això passa, seria la més feliç del món.

Aquí pots accedir a més articles sobre treballs de rececrca.