Òscar Boada, director de l'Escola de Música d'IPSI
L’any 1988, a la parròquia de Sant Josep Oriol, al carrer Diputació de Barcelona, se celebrà el primer dels concerts de Nadal amb dos cors sense nom! 1r nivell i 2n nivell, constava al programa de mà (nivells que, a l’abril de 1989, es convertirien en els cors Mozart i Vivaldi respectivament).
Dirigits per uns joves i inexperts Jordi Lluís Rigol i qui signa l’article, hi assistí com a cor convidat el Cor infantil de l´Orfeó Català que dirigia l’ara contratenor internacional afincat als Estats Units, Ricard Bordas.
Primer concert de Nadal a Sant Josep Oriol. La nena que està al costat del piano, Maria Miró, a punt de cantar “Die Forelle”, de Schubert, és ara una soprano professional amb actuacions arreu del món.
Aquell va ser el primer de trenta concerts de Nadal consecutius que hem portat a terme a l´Escola IPSI, o el què és el mateix: trenta anys d’aparadors d’allò que fem a l´Escola a nivell extraescolar.
Els primers dos anys van tenir lloc a la mencionada església de Sant Josep Oriol, per passar a celebrar-se, a partir de 1991 a la sala dels Escolapis de Diputació, que reunia millors condicions acústiques. Als Escolapis vam restar-hi fins al 1996, portant a terme tots els concerts anuals: Nadal, Sant Jordi i Fi de curs, en unes condicions dignes, però que a hores d’ara ens semblarien difícilment acceptables. A partir de desembre de 1996, gràcies als bons oficis d’una mare de l´Escola, vam decidir canviar-nos i gairebé estrenar el flamant Auditori Winterthur de l’Illa Diagonal on, amb el nom canviat (ara és Auditori Axa) encara hi som, amb algunes alternances, això sí, amb la magnífica sala del Conservatori del Liceu. Podem dir que l’Axa o Winterthur ( per als nostàlgics) ha estat i és casa nostra, amb un equip magnífic de gestors i tècnics.
Aquests trenta anys venen a mostrar el tarannà de la nostra Escola, que sempre ha vist l’educació artística com una part molt important de la formació personal dels seus alumnes.
Al llarg dels anys, als dos primers cors, Mozart i Vivaldi, s’hi han anat afegint d’altres formacions. Primer va ser el Cor Corelli, un cor destinat a ser pedrera del Cor Vivaldi i també el cor Kodály amb alumnes de primer de primària, al qual s’hi van afegir, posteriorment, el Cor Bartók i Rossini, d’alumnes d’educació infantil. L’orquestra de l´Escola també ha participat, des de la seva fundació al 1989, als concerts de Nadal i també ho ha fet, des de 1994 amb absoluta fidelitat, el Cor Xera, de pares, mares, avis i àvies i simpatitzants d’IPSI, que dirigeix Jordi Lluís Rigol.
Trenta anys de música, es diuen ràpid, però no són pas poca cosa!
Trenta anys vol dir, ni més ni menys, tota una vida de dedicació a la música a l´Escola, de nervis, de reptes, d’entrega, d’il·lusions, d’alguna frustració, també, que de tot hi ha a la vinya del Senyor!
Aquests trenta anys venen a mostrar el tarannà de la nostra Escola, que sempre ha vist l’educació artística com una part molt important de la formació personal dels seus alumnes. La música, ja ho sabem des de temps d’Orfeu, ho arregla gairebé tot, però nosaltres hem cregut que podia aportar als nostres alumnes, sobretot: sensibilitat, disciplina, silenci, autocontrol…
Malgrat que ha estat un camí satisfactori ( només cal assistir a un dels concerts per veure-ho) no ha estat pas un camí de roses i són, naturalment, moltes les anècdotes, gracioses o no tan gracioses que, al llarg d’aquests anys han anat succeint:
-M’he oblidat el vestit, i ara què faig?
-M’he quedat sense veu!
-Volia agafar el meu violí, però amb les presses he agafat la viola del pare i…
-Jo he agafat l’estoig, però no m’he fixat que la guitarra no era a dins…
Explicar totes i cadascuna d’elles seria meritori, però probablement seria abusar de la paciència dels lectors…
I… “Per què no ens parles de què fareu els propers trenta anys?”
IPSI ha optat, des de ja fa molt temps, per un camí que incorpora la música a l’Escola com a assignatura de ple dret.
Uff…el mestre Rigol i jo…potser ho veurem des del públic amb una mica de sort, però ja no serem a dalt l’escenari, això és segur. No m’atreveixo a fer elucubracions de quin pot ser el futur, perquè depèn de tantes coses… el que sí que és clar és que l’Escola IPSI ha optat, des de ja fa molt temps, per un camí que incorpora la música a l’escola com a assignatura de ple dret i promovent-la entre el seu alumnat, aconsegueix que la base de la piràmide s’eixampli i creï nous afeccionats, en definitiva nou públic i qui sap si nous professionals. A la vegada, entre els pares i mares, poc a poc, també va creant un cert esperit crític, no us penseu!
-Avui no ho heu fet tan bé com la passada vegada!
-Avui sí que ho heu fet bé, molt bé!
Nosaltres som de l’opinió que, justament, és aquesta la labor d’una escola: crear la base sobre la qual es desenvoluparà l’edifici de la cultura i el coneixement. Una excantaire fundadora del Cor VIvaldi, la Maria Ibarz, ara mare de l´Escola, em deia no fa gaire:
-Tothom hauria de poder ser aplaudit dalt d’un escenari. És una sensació única!
I sí, també això! Fer tastar la màgia de l’escenari, les llums i el públic és i ha estat, també, feina nostra.
Tot això i moltes coses més hem fet durant aquests trenta anys.
Que sigui, si és possible, per uns quants anys més!
Els concerts de Nadal a IPSI, una tradició que, aquest any, compleix trenta anys!
Deixa un comentari