Comunicació i educació, un mateix món

Com una injecció amb agulla hipodèrmica, els mitjans de comunicació llencen missatges que s’introdueixen sota la pell dels individus i els ataquen, sense donar-los cap possibilitat de reacció o mediació. És la Teoria de l’Agulla Hipodèrmica, una teoria que encara que mai va acabar de desenvolupar-se, és la millor metàfora per introduir la perspectiva protagonista entre els teòrics de la comunicació durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Un dels teòrics més destacables va ser Harold Lasswell, que representava el procés de comunicació dins la societat com un model lineal i unidireccional on el receptor tenia un rol absolutament passiu: “Qui diu què, per quin canal, a qui i amb quin efecte”. Entre els anys 1940 i 1960, aquesta visió conductista va ser la base de gran part de les teories de la comunicació, una perspectiva que entenia la societat com un col·lectiu d’individus homogeni, sense capacitat de reflexió o anàlisi i amb cap intent o voluntat de diferenciació de la resta.

A partir dels anys 70, les teories de la comunicació van avançar cap a una visió constructivista que defensava el rol actiu dels receptors. Així per exemple, Stuart Hall proposava un model de codificació i de descodificació que plantejava la polisèmia dels missatges, és a dir, la interpretació que cadascú en feia d’acord amb el seu entorn i la seva experiència personal.

Conductisme i constructivisme són dos grans paraigües que, més enllà d’incloure algunes teories de la comunicació, també defineixen el procés d’aprenentatge. La passivitat del subjecte que defensa el conductisme en la comunicació també s’aplica en l’educació i, en aquest cas, s’entén l’individu com una tàbula rasa que adquireix els coneixements i els comportaments mitjançant reforços positius i negatius. D’aquesta manera, un reforç positiu incrementa la possibilitat que un comportament previ es repeteixi, mentre que un càstig en redueix les opcions

D’altra banda, la idea constructivista que el subjecte desenvolupa un rol actiu en el procés de comunicació també es trasllada al món de l’aprenentatge, de forma que aprendre és un procés de construcció i no d’adquisició. La idea és que cada individu fa una interpretació pròpia de la informació a partir de les seves experiències i coneixements previs.

… entendre comunicació i aprenentatge com dos mons paral·lels no tindria cap sentit, ja que són dos processos que interactuen entre ells i que, fins i tot, evolucionen conjuntament.

De fet, entendre comunicació i aprenentatge com dos mons paral·lels no tindria cap sentit, ja que són dos processos que interactuen entre ells i que, fins i tot, evolucionen conjuntament. La mostra més clara és la teoria que, avui dia, descriu ambdós processos i que, a més, és també la pauta que marca els seus objectius. Es tracta de les Competències del segle XXI, proposades per la UNESCO, i que són un recull de les habilitats identificades com a necessàries per poder desenvolupar-se amb èxit dins la societat actual. Una societat marcada pels canvis, oportunitats i reptes que Internet i les noves tecnologies representen i que, cada vegada més, requereixen l’adquisició de certes capacitats per poder fer-ne un bon ús.

La democratització de la informació i la conseqüent facilitat amb què ara es pot accedir a les dades i crear i compartir contingut, demana als usuaris aprendre a fer una lectura crítica de la informació i a ser capaç de construir i exposar un discurs o raonament propi. És precisament aquest el focus del model de la UNESCO, que a més de perseguir l’adquisició de les habilitats comunicatives, també promou l’aprenentatge de competències com saber reflexionar analíticament, solucionar problemes o treballar en equip.

Els objectius inclosos en les Competències del segle XXI se separen de les teories conductistes i subratllen la necessitat que l’educació trenqui amb la unidireccionalitat de les classes, és a dir, amb la idea que el professor sigui l’únic difusor de continguts. La tendència ha de ser la d’introduir pràctiques que donin als estudiants un rol molt més actiu i que, més que centrar-se en l’adquisició de coneixement teòric, garanteixin l’aprenentatge de competències que se surten del marc acadèmic i que també inclouen maneres de fer i comportar-se, els saber-fer.

Una manera d’aconseguir-ho és posant en pràctica el que es coneix com a flipped classrooms i que consisteix en capgirar la metodologia de l’aula. La idea és que els estudiants tinguin el primer contacte amb el material escolar a casa, per així poder dedicar l’hora de classe a assimilar el contingut a partir d’activitats que, com les discussions, els debats i la resolució de problemes, també suposen el treball de competències que surten del marc acadèmic, s’apliquen a la vida quotidiana i permeten desenvolupar la capacitat de raonament i d’anàlisi de l’entorn.

Internet i les noves tecnologies juguen un paper important a l’hora de tirar endavant metodologies com aquesta, ja que donen als estudiants la llibertat d’explorar, compartir i crear contingut, a l’hora que els obliga a adoptar una actitud crítica i selectiva quan es documenten sobre un tema. La idea és que l’alumne, en comptes d’utilitzar la informació que li proporciona el professor, hagi de fer la seva pròpia recerca sobre un tema. D’aquesta manera, té la necessitat de submergir-se en un món d’informació de dimensions infinites, que l’obliguen a desenvolupar la capacitat de buscar adequadament el contingut, entendre’l, jerarquitzar-lo, simplificar-lo i compartir-lo.

Totes aquestes habilitats després es reforcen a l’aula, a partir d’activitats que també tenen en compte totes aquestes competències comunicatives i de reflexió i que van molt més enllà de la memorització de fets. Així doncs, l’educació, lluny de models conductistes, ha d’evolucionar cap a un model d’aprenentatge interdisciplinari, on la comunicació desenvolupa un paper fonamental, i on els alumnes tenen una actitud activa i són els protagonistes reals de l’aprenentage.

La Maria Santiveri ha estudiat Periodisme i he fet un màster en anglès de Comunicació i Educació. D’altra banda, Ha publicat “Educación desigual para familias diferentes” a  la revista Cuadernos de Pedagogía, un reportatge sobre la segregació escolar a Catalunya, i actualment està treballant a l’Agència Catalana de Turisme a Londres com a Operations Executive.