La màgia del Carnaval!

 El Carnaval, festa de la disbauxa, de la rauxa sense fre, que prepara els creients pel temps d’introspecció i autocontrol que és la Quaresma, ha estat, també, font d’inspiració per als compositors de distintes èpoques. Rossini, Berlioz, Schumann, Paganini, Saint Saëns…

Camille Saint Saëns ( 1835-1921). Un músic d’allò més curiós! Va ser militar (!) entomòleg, botànic, matemàtic, astrònom, viatger, arqueòleg i…músic! A Saint Saëns se l’ha menyspreat molt pel fet de ser un creador conservador. Una mica com Rachmaninov, salvant les distàncies. Saint Saëns, que com podeu veure, va viure fins ben entrat el segle XX, va seguir escrivint en un llenguatge més aviat clàssic, sense parar molta atenció als cants de les sirenes de la modernitat que anaven sorgint per arreu, dirigits, sobretot, per monsieur Debussy.

El Carnaval dels animals és, probablement, la seva obra més coneguda i imaginativa.Comencem per dir que l’autor la va concebre com una obra de cambra però, de seguida, moltes orquestres la van incorporar al seu repertori i la van popularitzar, convertida  en una obra simfònica. És curiós de remarcar el fet que l’obra no va sonar mai en concert públic en vida de l’autor i no fou fins a la mort del mestre que començà a ser coneguda i apreciada pel gran públic. 

A excepció del duet de pianos, els requeriments instrumentals són més aviat humils: quintet de corda, flauta, clarinet, xilòfon i glockenspiel. 

Originàriament, el paper del glockenspiel (també conegut com a lira) va ser destinat a l’harmònica de cristall, un instrument que, en la seva versió més primitiva, consistia en un joc de copes de cristall sobre d’una taula, plenes d’aigua a diferents alçades, de tal manera que cada copa corresponia a una nota diferent i l’intèrpret les feia sonar amb els seus dits. Més tard, l’inventor i polític Benjamin Franklin en faria una versió més sofisticada, en què les copes, giraven en una mena de torn, les unes dins les altres i es feien sonar igualment amb els dits però facilitant enormement la tasca.

Bé, com que d’harmòniques de cristall no n’hi ha gaires, i per sentit de la practicitat, tothom ho fa amb glockenspiel que és molt més fàcil de trobar! Algun dia podrem escoltar les obres que va compondre Mozart per aquest instrument…

Però anem al gra!

El Carnaval dels animals

L’obra, plena de bon humor, tal i com correspon al carnaval, té 14 parts. Vejam-les:

Introduction et marche royale du Lion

Poules et Coqs

Hémiones, animaux véloces

Tortues

L’éléphant

Kangourous

Aquarium

Personnages à longues oreilles

Le coucou au fond des bois

Volière

Pianistes

Fossiles

Le Cygne

Final

^{Coses interessants a remarcar:}

“Pianistes”: descriu a uns estudiants de piano mentre practiquen les seves escales. ( Hi ha intèrprets que hi afegeixen sal grossa…s’equivoquen intencionadament, etc…com els de la versió que us oferim, justament, ni més ni menys!)

“Tortugues” Cita el famós can-can d’ Orfeu als inferns d’ Offenbach. Ho fa a un tempo inusualment lent,” tortuguenc”, com si diguéssim…

“L’Éléphant” és la “Danse des sylphes” de Berlioz interpretat, és clar, pel contrabaix que sembla que hagi de suar de valent per fer el que està fent!

“Fòssils” Aquí l’autor fa una auto-cita, amb la famosa Dansa macabra, però també hi surten cançons infantils com Au clair de la lune o Ah, vous dirai-je, Maman, sense oblidar el gran Rossini amb l’atlètica ària “Una voce poco fa”. 

Hom pensa que la secció dels “Personatges amb llargues orelles” va dirigida als crítics musicals. Pobres crítics, encara que… una mica merescut, s’ho tenen, tot s’ha de dir…)

“Hémiones” Els dos pianos es llancen en una desenfrenada carrera en tonalitat de do menor, emulant el comportament d’aquests ases salvatges.

“Le cygne”: sens dubte una de les melodies més boniques de tota la història de la música. El violoncel, sobre l’acompanyament dels dos pianos ( El segon piano  són les gotes que es desprenen a cada impuls del cigne, mentre que el primer, descriu l’ambient de les ones de l’aigua en un clima emboirat)

“Final”: l’abrupte despertar dels pianos, seguits pel glockenspiel, ens anuncien que el final ha arribat i amb ell es passa revista a la majoria dels animals que han aparegut al llarg de l’obra.

“Volière”: Gran solo de la flauta acompanyada pels pianos. Descriu perfectament els vols de les aus. S’ha donat el cas que algun flautista ha sortit volant…

“Aquari”: Pianos, instruments de corda, una flauta i el glockenspiel interpreten una melodia misteriosament…aquàtica.

Bon carnaval en companyia de  Camille Saint Saëns i els seus animalons!

I això? Ho heu escoltat mai?