Entrevista a Anna Ballaró, professora de Filosofia

– Anna Ballaró, sempre has volgut ser professora?

– Bé, em va venir la idea de dedicar-me a donar classes quan estava fent els últims cursos de primària perquè vaig sentir una conversa d’unes professores que parlaven de com l’educació permetia d’alguna manera canviar la realitat, canviar la societat i em va semblar una idea molt interessant i sí, podríem dir que a setè o vuitè de primària tenia clar que m’agradava el tema de l’ensenyament, sobretot per aquesta capacitat que tens d’incidir en, bé, en la societat d’alguna forma.

– I per què vas escollir la filosofia?

– Vaig escollir filosofia perquè quan vaig fer tercer de BUP vaig descobrir per primera vegada aquesta matèria. Sempre n’havia sentit  parlar però no sabia ben bé què era i vaig trobar que quan vaig entrar a tercer i ho vaig veure, vaig connectar molt amb el que suposava la matèria, les preguntes que es feia, les temàtiques que tractava i aleshores vaig veure que era, bé, una disciplina que d’alguna forma sempre m’havia interessat, encara que jo no ho sabia. Però, moltes de les preguntes que veia que els filòsofs es formularen, d’alguna forma, jo me les havia plantejat. I em va semblar molt interessant i va ser una miqueta el que em va decidir ja quan estava fent tercer de BUP , com que em volia dedicar a l’ensenyament i dintre de l’ensenyament a la filosofia, tenia possibilitats perquè és una matèria que s’impartia a batxillerat, així que vaig pensar que era una bona opció.

– Com descriuries la feia de professora?

– És una feina amb molts reptes. Cada any és diferent. Quan em trobo exalumnes que a vegades em diuen: com és que no et canses, d’un any i un altre, una mica, fer el mateix? I crec que justament és una feina força creativa des del punt de vista  que per molt que els continguts d’un any a un altre no siguin diferents, sí que és una feina que t’exigeix adaptar-te i canviar una mica també amb els temps. Jo diria que sobretot és una feina de despertar en els alumnes l’interès per aprendre. Crec que la feina dels professors és bàsicament això. Posar una miqueta la llavor que ha de fer que els alumnes vagin encuriosint-se i vagin tenint ganes d’aprendre en aquesta formació que ha de ser el batxillerat.

– Quin paper creus que té la filosofia avui en dia?

– Jo crec que té el paper, especialment, de fer que les persones trobin el seu lloc i hagin de plantejar-se amb crítica tot allò que és important com a ésser humà. La tasca, com et deia abans, de la filosofia, en el fons és una tasca que va unida a nosaltres com a individus. Sempre ens l’hem plantejada, encara que no ho sabíem. Sempre hem fet preguntes que tenen un rerefons filosòfic, aleshores des d’aquest punt de vista jo crec que el paper de la filosofia és ajudar  l’ésser humà, a entendre què fa al món, entendre quin moment històric li ha tocat viure i com ell pot contribuir en aquesta societat a tenir un paper determinat, sobretot com a ciutadà, però també com a ésser humà, és a dir, crec que és una matèria que toca tots els elements globals que l’ésser humà ha d’assumir des del punt de vista dels potencials que té, des de la seva perspectiva com a individu que coneix, com a individu que ha d’actuar, com a individu que també s’ha de comprometre o no amb la realitat. Aleshores, jo crec que abraça tots aquests elements.

– Què penses de la reducció d’hores, inclús del desig de treure la matèria de filosofia? Quin creus que és el motiu?

… a les forces que ens governen no els interessa que la gent tingui un esperit crític ni una reflexió aprofundida de les coses, tampoc els interessa que s’analitzin els temes amb un criteri personal.

– Bé, és una de les coses que més em preocupa des del punt de vista del futur, ja no només de l’ensenyament, sinó sobretot de les noves generacions. No em puc imaginar massa una població que va cap a la universitat i no ha fet mai pràcticament cap hora de filosofia. Crec que, si això es materialitza com espera la llei Wert, és una mancança molt greu que poden tenir les generacions del futur perquè una matèria com filosofia t’ajuda molt a mirar les coses a nivell global, a nivell sobretot del que és saber relacionar diferents disciplines, diferents camps. Llavors, no tenir-la et fa desconèixer aquesta potencialitat i crec que serà una mancança molt greu, no ja per la matèria en si que deixi de ser tractada més com a matèria acadèmica, sinó per la pròpia formació de la societat, dels éssers humans. Si s’ha plantejat la seva supressió o la seva, diguem-ne, menor importància en els estudis d’aquí a uns anys, jo crec que és perquè anem cap a una societat on malauradament, a les forces que ens governen no els interessa que la gent tingui un esperit crític ni una reflexió aprofundida de les coses, tampoc els interessa que s’analitzin els temes amb un criteri personal. Aquesta llibertat de pensament que t’atorga o et dóna la filosofia, crec que és el que molesta. Ja molestava en l’època de Sòcrates i ha seguit molestant. És a dir, no és una matèria que està dintre del que són les perspectives d’un poder que no vol que la gent reflexioni. Crec que aquest és una miqueta el motiu.

– Què et sembla la sèrie Merli? Creus que reflecteix com és la filosofia?

– A veure, la sèrie Merli ha tingut dues facetes interessants. Per una banda, per primera vegada s’ha plantejat tractar la filosofia en aquest àmbit més adolescent, i per mi això ha estat positiu perquè ha donat importància, diguem-ne, a temes que tenen relleu d’anàlisi, de profunditat perquè els joves també s’ho plantegin. Per altra banda, ha estat una sèrie de molt èxit però jo crec que ja no tant per la filosofia en si que es tracta, sinó més pel tarannà dels personatges que hi apareixen i que són segurament un reflex bastant interessant per als adolescents de problemes o de coses que ells viuen. Per altra banda, crec que la sèrie en si no reflecteix ben bé el que és la vida en un institut o el que és la vida més acadèmica perquè les hores de la sèrie dedicades a parlar una mica més de les classes, dels estudis o del funcionament, fins i tot de tot el que és el curs crec que queda una mica en un segon pla. Ara, sí que com a cosa interessant la sèrie ha permès donar-li un cert focus a la filosofia des del punt de vista de tractar-la més com una matèria que t’ajuda a analitzar  coses de la vida, i segurament també està bé que ensenyi que els professors no som tan perfectes i que tenim molts elements, diguem-ne, de discussió i de debat entre nosaltres. Ara, sí que trobo que el personatge mateix del professor és un pèl exagerat en relació sobretot a com es posa frec a frec, amb un tracte amb els alumnes excessivament, a vegades, de company o de tu a tu. Jo crec que hi ha moments en la sèrie que perd una miqueta el que hauria de ser la relació de professor alumne. Aquí sí que jo diria que hi ha alguna cosa que falla.

– Què opines de l’educació actual?

– Crec que a nivell del que és el desenvolupament i la importància de les matèries, haurà d’insistir-se un pèl més en la part de les humanitats. Trobo a faltar una mica més, donar-li entitat, donar-li valor, donar-li importància al món de les humanitats. Perquè és clar, estem vivim en un món científic-tecnològic on aquesta faceta ja està molt assumida i és la que majoritàriament té seguidors, i jo crec que ja està bé que vagi per aquí, però paral·lelament, a mi m’agradaria que, la societat i l’escola donés una miqueta més de força i d’importància el que en general és la cultura humanística. Jo trobo que caldria aprofundir més en com s’han de treballar aquestes qüestions, com l’alumne ha d’assumir més l’amor per la cultura. Si perdem aquest amor per la cultura, crec que anirem cap a una societat molt més empobrida en general. Per altra banda, crec que l’altre element important és que l’alumne vingui amb ganes d’aprendre, amb ganes de treballar i amb motivació i és clar, és cert que per una banda, els estudis segurament de primària o de l’ESO poden ser més renovadors, en el cas del batxillerat estem una mica més vinculats a què hi ha una Selectivitat i a què has de preparar els alumnes per un temari que s’ha de fer d’acord amb el que la Selectivitat demana. Llavors aquí hi ha segurament  la variable temps, que no sempre tens tot el temps que voldries per fer bé les coses, i aquesta situació de marcar també una obligatorietat en el temari, fa que a vegades al batxillerat, les coses s’hagin de fer molt més acadèmicament seguint, el calendari i seguint les pautes. Però bé, crec que també s’intenta, en la mesura del que es pot, anar introduint coses renovadores i diferents. De tota manera, al batxillerat també la feina que ha de fer cada alumne per ell mateix és molt important, ha de madurar tot el procés d’aprenentatge. Jo crec que està molt bé fer treballs amb grups i projectes en conjunt, però també està molt bé desenvolupar un treball personal i de capacitat d’esforç per compte de cada un. I crec que s’han d’equilibrar les dues balances .

– I quins canvis faries?

– D’entrada jo crec que intentar que a l’alumne no li pesés tant la pressió de la nota i que el motivés molt més l’aspecte de l’aprenentatge. És a dir, jo crec que la nota és important però la pressió que hi ha a vegades és excessiva. No sé com hauria de ser la qüestió de la Selectivitat o de com seleccionar els alumnes després  per les diferents carreres, però sí que seria molt millor que l’alumne pogués fer un batxillerat més vivencial, més d’acord també amb els seus interessos, no tant amb aquesta pressió de calendari. I que les coses les poguessin aprofundir amb més tranquil·litat. Jo crec que això sí que seria bastant interessant de fer perquè llavors, la implicació de cada alumne en un treball, en una temàtica determinada, en una feina es veuria més, i no amb aquesta situació d’estrés que porta que l’avaluació acaba aquest dia i has de poder arribar a fer tot aquest temari. Aquest és el handicap que jo veig més important.

– Quines transformacions significatives has viscut com a professora?

La transformació més més significativa va ser el pas d’un batxillerat de quatre anys a un batxillerat de dos anys… trobo que un batxillerat de dos anys és enormement estressant i que estaria millor que la preparació cap a la universitat es pogués fer d’una manera una mica més tranquil·la, més pausada.

– Home, la més significativa va ser el pas d’un batxillerat de quatre anys a un batxillerat de dos anys. Quan vaig entrar en aquesta escola, encara funcionava el sistema de tres anys de BUP i un any de COU i per tant, el batxillerat eren quatre anys, quatre cursos, en què l’alumne anava, de mica en mica, fent una progressió cap a la universitat. En el moment en què es va acordar fer una reforma amb els quatre anys d’ESO i els dos anys de batxillerat, per poder aconseguir que l’alumne que sortia de l’ensenyament obligatori tingués setze anys i si volia anar cap a la via professional o de treball, o bé seguint estudiant, ho tingués més clar. Jo crec que si, que ha estat un canvi important, significatiu, per una banda és cert que més alumnes s’han escolaritzat fins als setze anys, però per una altra banda trobo que un batxillerat de dos anys és enormement estressant. Jo crec que potser estaria millor plantejar el que han plantejat altres països de fer un batxillerat en tres anys i que la preparació cap a la universitat es pogués fer d’una manera una mica més tranquil·la, més pausada. En relació als canvis sí que és cert que abans  l’alumne que arribava a COU estava més mentalitzat a què després venia la universitat perquè havia tingut tres anys de BUP. A vegades, l’alumne que arriba a primer de batxillerat sap que la universitat la tindrà d’aquí a dos anys però encara ve molt amb una visió del que ha estat la secundària obligatòria i és clar en dos anys s’ha de situar a la universitat. Crec que ara l’alumne ha de fer un canvi més ràpid en dos anys, al que és ja el món universitari i el món adult.

– Quins canvis has notat entre la teva fase d’alumna i actualment com a professora?

– Uf, els canvis han estat bastant importants. En general, clar, jo vaig viure encara com a alumna els últims anys del franquisme, per tant era una societat molt més opressiva, molt més controladora, molt més fosca. La relació amb el professor era més distant. Era una relació més jeràrquica: fins i tot jo recordo a l’Institut que els professors explicaven damunt d’una tarima, és a dir, que tu la presencia del professor la veiés per damunt de la resta de la classe en tots els sentits. És clar,  també hi havia professors que eren propers i que estaven molt més en el mateix tipus de discurs que a vegades tu com a alumne feies, però la distància era bastant més gran. Jo crec que ara s’ha guanyat en aquest àmbit de llibertat, en aquest àmbit de confiança també, l’alumne penso que és més lliure a l’hora d’expressar-se, a l’hora de parlar, però de tota manera, sí que també trobo que potser en la meva generació quan estaves estudiant tenies més clares les coses des del punt de vista de sóc aquí perquè després vull anar a la universitat i m’he d’esforçar molt. Jo sí que veia més una cultura de treball i d’esforç en el comportament general de la gent. Ara jo trobo que a vegades cal una miqueta més de treball, de motivació. Bé, darrerament sempre estem parlant de les distraccions de les xarxes socials, de tot el que representa la incorporació moltes vegades del mòbil com a instrument que ens ocupa moltes hores, fa que l’alumne potser no posi les hores d’estudi o de treball o de preparació personal tant en primer terme perquè té més elements de distracció i és clar li costa molt més concentrar-se en una tasca d’anàlisi, en una tasca de treball diari. Crec que en les coses que han canviat n’hi ha de positives i de no tan positives. Trobo més interessant el que hi ha ara de feed back amb el professor a la classe i en aquest àmbit més de llibertat d’opinar, de plantejar preguntes que estan molt bé i que, crec que enfoca també una mica més de prop el que són els interessos de l’alumne però per una altra banda, hi hauria d’haver un pèl més de voluntat de treball o d’esforçar-se en general. És el que a vegades trobo a faltar respecte de la meva època d’estudiant.

… sembla ser que els alumnes finlandesos són molt autònoms des de molt joves, des de gairebé els últims anys de primària, són nens que arriben a casa i ja saben què han de fer, com posar-se a desenvolupar els deures o la feina. I després, comenten amb els pares l’evolució que van fent.

–  Quin país creus que té el millor sistema educatiu?

– A  veure, si fem cas dels informes PISA, per una banda, Finlàndia dins d’Europa és un dels països que fins ara ha tingut millors resultats en totes les competències que l’informe PISA acaba reflectint: la competència matemàtica, la competència en ciències, les competències en lectura i en llengua però sens dubte en els últims anys a nivell mundial, els millors resultats els estan obtenint la Xina, Corea, Japó. Ara, l’educació a nivell dels països asiàtics, representa un cost d’esforç i de sobretot sacrifici personal dels nens i dels adolescents que moltes vegades és absolutament inhumà. I bé, també veiem molt les conseqüències negatives d’aquests sistemes educatius perquè hi ha molts alumnes que no encaixen dintre d’aquests paràmetres tant, tant, tant exigents i que acaben abandonant els estudis o fins i tot pitjor. Hi ha un nombre molt elevat de suïcidis entre la gent jove per aquesta sensació de fracàs en el món educatiu. Jo em quedaria amb el sistema de Finlàndia que crec que és un sistema bastant  mesurat en relació al que ha de ser l’esforç personal i que, a més a més, permet a la persona entrar de ple en els continguts i interessar-se i analitzar les coses amb profunditat. Jo crec que aquesta és la clau de l’èxit. Sembla ser que els alumnes finlandesos són molt autònoms des de molt joves, des de gairebé els últims anys de primària, són nens que arriben a casa i ja saben què han de fer, com posar-se a desenvolupar els deures o la feina. I després, comenten amb els pares l’evolució que van fent. Crec que és una escola que abraça molt bé la figura de l’alumne amb el que fan a l’escola i després també amb la mirada dels pares a l’entorn de l’evolució. Penso que això està bé perquè l’educació en el fons és una educació global i integradora entre família, escola i alumne i jo crec que aquest acord està molt ben aconseguit a Finlàndia.

– En què creus que l’educació de Finlàndia és diferent de la d’aquí?

– Hi ha aspectes diversos. Un d’ells és que, per exemple, la gent que es dedica al món educatiu és gent triada des de la vocació. Els professors que es dediquen a les diferents etapes a desenvolupar la feina, són persones que realment han tingut una voluntat molt gran de ser professors o de ser mestres, és a dir, la part vocacional està molt arrelada en el mestre o el professor finlandès. És una professió, també, molt reconeguda socialment. És a dir, els polítics o les famílies, consideren el paper de l’educador molt important i significatiu per a la societat i per tant, li donen, diguem-ne, un rang, una categoria important a nivell inclús d’estatuts. Per altra banda, jo crec que hi ha culturalment una qüestió interessant i és que aquesta idea de responsabilitat de l’alumne ja des de ben jove cap als estudis o cap al que serà la seva feina com alumne és com molt assimilada en les primeres etapes de l’aprenentatge. És a dir, el nen va a l’escola a passar-s’ho bé, a divertir-se però també a aprendre. Jo crec que això ja ho han començat a assumir des de casa. La seva pròpia educació els ha portat a donar-li molta importància al que serà la seva progressió des del moment en què comencen l’escola. I després, també crec que és una escola que ha buscat molt aquest element vivencial, és a dir , no separar la realitat de l’escola, sinó fer que l’escola la visquis com un element clau de la teva persona i dels teus interessos. Per mi, la clau de volta seria tenir alumnes interessats. Perquè és clar, sempre pot haver-hi algun cas de persona que té dificultats o que li costa alguna matèria però si tens interès, si tens ganes, si tens motivació, sense dubte serà molt més fàcil superar aquest problema, aquest entrebanc, aquesta dificultat. També és una escola que té molts recursos a nivell d’ajudar  alumnes amb casos que puguin representar certes dificultats. Per tant, abraça tots els elements que poden ajudar a tenir més èxit a llarg termini.

– Com creus que serà el futur de l’educació catalana?

– Uf, aquesta pregunta a hores d’ara és molt difícil de contestar. A veure, jo et contestaré el que a mi m’agradaria, no sé el que podrà ser. Confio i espero que l’educació catalana vagi en una línia que és la que s’ha iniciat en moltes d’escoles des del punt de vista de fer una escola més renovadora al costat del que representa l’interès de l’alumne, les ganes de progressar dintre del que és també una feina més interdisciplinària, no tan treballar ara només matemàtiques, ara només llengua o ara història, sinó poder integrar els coneixements d’una forma més natural, més lligada, més organitzada amb projectes globals. Que l’alumne al final, quan acabava qualsevol etapa, tingui realment una visió de conjunt prou rica havent aprofundit en diferents coneixement concrets, però tenir aquesta visió crec d’interès global i de saber relacionar elements diversos, crec que és molt interessant. M’agradaria que fos una escola fonamentalment de defensa de la llengua i de la cultura catalana sense deixar de banda en absolut el castellà ni evidentment altres llengües: l’anglès, el francès, l’alemany o qualsevol altra llengua que en un moment donat sigui interessant treballar. Però, bé, jo sobretot crec que hem d’anar cap a una escola que busqui més respondre als reptes de la societat del futur. Però com que la societat del futur tampoc sabem exactament com serà hem de preparar els alumnes perquè sàpiguen afrontar situacions noves, reptes diferents i sobretot ser una societat que no vagi cap enrere, és a dir que la gent preparada per desenvolupar tecnologia, evidentment, pugui tenir accés a la universitat i a projectes inclús internacionals, però que la gent que vol dedicar-se escriure o a matèries més de caire humanístic pugui tenir també el seu espai cultural i de recerca i el seu espai integrador. És a dir, m’agradaria que fos una cultura vinculada  a què tot el saber estigués ben valorat i que cada persona pogués trobar el seu lloc. Igual que ara hi ha el batxillerat humanístic, l’artístic i el científic-tecnològic, que la societat respongués a poder donar compliment a tots aquests camps. Que són camps del saber, vinculats a l’ésser humà.

– Com creus que ha de ser la figura del professor?

– És una pregunta complicada perquè és clar jo te la respondré des del meu tarannà i cada professor aquí et respondria una mica en relació a la seva visió, a la seva perspectiva. Per mi el professor ha de ser una persona propera a l’alumne però sense perdre el rol que li pertoca. És a dir, el que et deia del personatge de Merlí. A vegades el personatge del professor perd una mica el seu paper i no sempre està en la millor situació a l’hora de saber com tractar o com respondre a un alumne. A vegades en alguns capítols hem vist aquesta mena d’atac frontal d’un alumne que insulta el professor, que parla malament, no, jo crec que aquí, el professor ha de tenir una relació de cordialitat, de respecte mutu, de proximitat, però també sabent el rol de cada un. El professor està guiant, ajudant, marcant un ritme, intentant que l’alumne vagi perfeccionant les seves capacitats però sobretot  ha de tenir un paper bastant a l’estil socràtic, és a dir, estar ajudant amb les preguntes, ajudant amb els reptes però alhora preocupant-se perquè l’alumne progressi, evolucioni i crec que perquè pugui haver-hi aquesta doble tessitura entre ell i l’alumne, l’alumne ha de respectar la figura del professor i ha de respectar l’autoritat que el professor s’ha guanyat de l’alumne. Jo no crec que el professor tingui una autoritat com a tal, l’autoritat te la guanyes des del punt de vista de plantejar a l’alumne aspectes d’alguna forma que ell pugui entendre que són interessants i que plantegen reptes que a la llarga, li seran útils. La tasca del professor és fer adonar a l’alumne d’aquesta necessitat de superació, de tirar endavant. Per a mi el professor ha d’estar al costat ajudant i també plantejant reptes perquè hi hagi aquest procés de creixement, aquest procés de maduració.

… en tots els cursos hi ha alumnes molt interessats però en el conjunt global veig una tendència a tenir massa elements de distracció que ens fan aparcar execivament els llibres o les hores d’estudi.

– En els teus anys com a professora com veus el nivell dels teus alumnes?

– Bé, diria que en relació al que han estat els últims anys sí que fa la sensació, que potser no és del tot real, que la cultura de l’esforç ha quedat una mica eclipsada per les noves tecnologies i les xarxes socials, però jo diria que cada promoció és diferent i en cada promoció hi ha molta variabilitat de maneres de fer, d’actuar, de prendre’s el curs. Jo crec que el nivell s’ha de vigilar que no baixi, perquè crec que sí que serà un inconvenient important si a mesura que van passant les generacions cada vegada anem trobant que menys alumnes llegeixen llibres, que menys alumnes estan al corrent de l’actualitat o llegeixen diaris, que menys alumnes tenen una certa inquietud per aprofundir en algun tema. Bé, jo crec que no es pot fer una valoració general perquè cada any hi ha una diversitat molt gran de maneres de fer. Crec que en tots els cursos hi ha alumnes molt interessats però en el conjunt global veig una tendència a tenir massa elements de distracció que ens fan aparcar execivament els llibres o les hores d’estudi. I falta una miqueta estimular això.

– Com t’agrada que et vegin els alumnes?

– Aquesta és una qüestió que com a professor no té la pots plantejar perquè ja saps que d’entrada fracassaràs. És una qüestió que jo la deixo al que és el propi univers que genera aquesta professió. És a dir, jo crec que el més interessant és que hi hagi un espai de llibertat i que cada alumne et vegi com ell és capaç de valorar-te. Però és una pregunta que no m’he plantejat mai. Més aviat, l’únic que m’ha preocupat és que la gent aprofités el temps, que tragués un bon coneixement de les coses que s’havien treballat i sobretot aquest aspecte de compromís amb l’educació. Penso que la imatge del professor ha de ser, no tant si caus molt simpàtic o no tant simpàtic, crec que és més interessant que et puguin veure com una persona que s’esforça perquè l’alumne connecti amb aquesta realitat que és un tema determinat o que són una sèrie de qüestions que cal aprofundir. I en aquest sentit, per mi el més important és que et vegin com una persona que està per ajudar-los i per treballar.

– Quins creus que són els principals valors que com estudiants i persones s’han de tenir en sortir del batxillerat?

– Uf, aquesta pregunta és una mica complicada. Els principals valors jo diria fonamentalment ser una persona amb ganes de fer d’alguna manera un món millor. Per mi  seria possiblement el valor més important. O sigui, sortir del batxillerat pensant que després aniràs a la universitat, hauràs d’estudiar o voldràs estudiar una carrera que després et portarà en el món professional i en aquesta carrera et prepares per ser després una persona que contribueixi a construir una societat potser millor de la que s’ha trobat o que com a mínim no pugui perdre alguna de les conquestes que altres han pogut fer abans. Jo crec que l’aspecte més interessant, per mi, no és només saber molt del que has après sinó saber quin ús en faràs de tot això, com projectaràs després això en el teu dia a dia com a professional, si ets metge, advocat, arquitecte, músic, actor… és igual, la caseta que sigui, per tenir sobretot la sensació que el Batxilletrat t’ha servit per madurar com a persona a qui realment li importa la societat en què viu. Per mi això seria el més important.

– Quin missatge donaries als teus alumnes?

… a mi se’m va acudir dir una frase de Nietzsche que m’agrada molt: “Fes de la teva vida una obra d’art”…

– Bé, ara em repetiré perquè ja, un any en una de festes de final de curs quan acomiadaven els alumnes de segon sens va gravar i sens va dir que diguéssim alguna cosa als alumnes que aquell any acabaven. I a mi se’m va acudir dir una frase de Nietzsche que m’agrada molt i que va una mica en la direcció d’això que dèiem ara. Fes de la teva vida una obra d’art. Procura sentir-te orgullós d’allò que realment ha estat la teva vida des del punt de vista de com has assumit els problemes, les situacions, les dificultats, com has deixat una mica enrere la mandra, la covardia, és a dir, com realment has estat una persona que quan fa balanç de tot el que ha representat viure se sent realment tranquil i sobretot content amb ell mateix. Jo crec que, al cap i a la fi, venir a l’escola t’ha de preparar pel futur, però t’ha de preparar també pel que deia Aristòtil: poder ser una persona feliç, una persona que es realitza ella mateixa. Per mi la millor forma d’arribar a la felicitat és aquesta: ser un individu capaç de viure amb una capacitat, sempre què fas les coses  rectificar quan veus que no has acabat d’encertar-la, per millorar la següent ocasió. És a dir, amb aquesta actitud un pèl autocrítica i d’anàlisi de com les coses les has d’anar polint a poc a poc. Jo crec que el millor és que la gent trobi el seu lloc, pugui ser feliç però sobretot pugui ser gent que contribueix una miqueta a què les coses vagin també millor per tots.