Acte de comiat: discurs del representants dels pares i mares

És tradició que durant l’acte de comiat, celebració dels alumnes de 2n de batxillerat, els pares hi participin. Com a membres també de la comunitat educativa, en molts casos han estat, com a mínim, 15 anys convivint amb l’Escola: amb els fills, els amics dels fills, els mestres, professors, el personal d’administració i serveis, els membres de l’AMPA i altres persones que formen o han format part d’aquesta comunitat. 
Durant aquests anys, s’han succeït moltes vivències, que han estat divertides, inspiradores, emocionants, satisfactòries i probablement també podríem afegir alguns antònims, en tot cas, moments plens de vida que en un dia com el del comiat, val la pena compartir.
Heus aquí doncs el parlament de dos pares de l’Escola que passaran a ser pares d’exalumnes de l’Escola i per tant, membres d’aquesta nova categoria de la comunitat IPSI:

Benvolguts Oriol, professorat, famílies i, sobretot, alumnes,

Avui som aquí per agrair i celebrar que acaba una etapa i que en comença una altra. 

Fa gairebé 20 anys que vam posar els peus a IPSI per primer cop. Cap dels dos no havíem estudiat a IPSI, ni teníem amics que ho haguessin fet, ni coneixíem mestres de l’escola. Feia dos anys que havíem aterrat al barri i vam haver de triar des de zero. En aquest sentit va ser una tria gens condicionada i avui, graduant-se la nostra filla, tercera i última en estudiar a IPSI, diria que un encert, un gran encert.

El primer any, a la xerrada d’inici de curs, el senyor Amorós ens va explicar la metàfora del tamboret de 3 potes. Una pota és l’escola, l’altra és la família i l’altra és l’alumne. I malgrat que una de les tres potes pugui afluixar, ens deia, si les altres dues es mantenen fermes, el tamboret resisteix. Era una tota una declaració d’intencions, alhora que un repte per a nosaltres, les famílies. 

Des d’aleshores hem mantingut una estreta vinculació amb l’escola: primer i quan els fills grans eren a infantil a l’escola de pares amb la Núria Vendrell. Més endavant, amb els cafès dels divendres abans d’anar-vos a recollir, les festes d’aniversari,  les competicions esportives, les festes de l’AMPA, les reunions amb els tutors… També recordem els neguits i les il·lusions de fi de curs amb les preparacions dels àlbums, les cantates, les obres de teatre i les cloendes de les extraescolars.

Però el més important, més enllà de totes aquestes activitats, és que, durant aquests anys, entre uns i altres, hem sembrat en terra ferma i les llavors han arrelat profundament.

Si em permeteu, voldria adreçar-me a vosaltres, els i les alumnes, per compartir un parell de reflexions.

La primera és que, durant aquests anys, a més a més d’aprendre, créixer i formar-vos com a persones, a IPSI heu forjat amistats. Són amistats que heu pogut cultivar, regar, i treballar, i que encara que agafeu cadascun de vosaltres camins diferents, us toca cuidar. Si ho feu, seran per tota la vida. 

El meu cap quadriculat es desespera els divendres, quan amb el dinar ja a taula, la nostra filla arriba, deixa la bossa i diu que se’n va a dinar a casa d’una amiga. O quan truca sortint de classe dient si poden venir a dinar a casa dos o tres més, sense haver avisat de res. I vinga a correcuita a preparar més menjar. I fins i tot se m’escapa el tan conegut: “però no ho podies haver dit amb temps el dia abans…!?” En el fons, però, el meu cor se n’alegra profundament i li diu al cap: anem pel bon camí.

I ja per acabar. Si dèiem que tanquem una etapa i en comencem una altra, és perquè esteu en un moment de fer una tria important de cara al vostre futur. La vostra tria respon a tota una sèrie de motivacions i de perquès. “Perquè és el que somnio des de petit, perquè m’apassionen els números, perquè m’interessa la investigació, perquè m’agraden les llengües, perquè m’atrau la música, perquè m’agrada debatre, perquè em realitzo pintant, perquè té bones sortides professionals…”

Cadascú sap els seus perquès, i com a membre de la Junta de l’AMPA, fent de jurat dels premis dels Treballs de Recerca, he tingut el plaer de descobrir-ne alguns dels vostres. 

Però més important que els perquès, cal que sapigueu respondre el “per a què”. El perquè dóna resposta a la persona, a vosaltres mateixos, però el “per a què” dóna resposta a l’altre, al grup, a la societat, al país. Amb el “per a què” expliqueu què de vosaltres posareu al servei dels altres, quina és la vostra aposta més enllà del vostre jo. El “per a què” us situa en un camí, us marca una direcció més clara, us facilita el caminar. I amb aquest “per a què” veureu que el vostre perquè individual té sentit. Amb aquest “per a què” és on veureu que podeu fer feliços els altres, podeu ajudar, podeu liderar, podeu, en definitiva, transformar allò que per a vosaltres és important.

I si, en aquesta tria —que alguns maldecaps us deu portar— sou capaços de posar en el centre de l’equació aquest “per a què”, escolliu el que escolliu, —agradi a casa o no, sigui molt o poc popular, tingui tantes o tan poques sortides—, no tinc cap dubte que encertareu segur i aquests arbres que hem plantat en terra ferma i amb arrels profundes donaran fruits, fruits abundants.

Moltes gràcies, moltes felicitats per haver acabat aquesta primera part del camí, i ànims en el camí que ara enceteu.

Josep Lluis Abel i Mar Yuste, pares d’en Joan, en Pau i la Míriam

Des d’aquí podeu accedir a més fotos de l’acte de Comiat

Comiats de cursos precedents en aquest link…