Oriol Monroig, professor d’ESO
Quan la majoria de gent sent la paraula ‘castell’ és fàcil que la nostra ment evoqui imatges de construccions medievals més o menys imponents o en estat més o menys ruïnós. Per mi també era així fins fa tres anys; malgrat que ens podríem referir a qualsevol de les quinze subaccepcions que recull el Diccionari de la llengua catalana, la que per mi és més rellevant és la que fa referència a “Torre de dimensions i alçària variables, formada per castellers enfilats uns damunt les espatlles d’altres, pròpia de certes festes populars”. Per bé que una mica reduccionista, aquesta definició és més o menys el que tothom té al cap quan ens referim als castells que sovintegen les places del nostre país.
I com ha acabat un professor de secundària d’IPSI participant en aquestes construccions? Doncs tot va ser fruit de la casualitat i de la curiositat que es van donar la mà en el moment ideal. La curiositat va fer que durant unes jornades culturals decidís encertadament apuntar-me com a professor acompanyant a una sortida anomenada ‘Fem castells’. Ja feia temps que em rondaven pel cap preguntes sobre el fet casteller i amb aquesta sortida vaig veure l’oportunitat d’or de donar-hi resposta. Qui diu que les sortides de jornades culturals siguin enriquidores només per als alumnes? Els professors també n’aprenem!
Els castells són l’utopia a què voldria aspirar qualsevol societat: que tothom, independentment del gènere, orientació sexual, raça, origen, nivell socioeconòmic, mida, hi tingui cabuda i aporti el seu granet de sorra.
La casualitat va fer que la sortida posés de relleu un fet que poca gent deu saber, i és que a Barcelona tenim set colles de diferents mides i ben repartides per diversos barris de la ciutat. En aquell moment un amic s’acabava de mudar al barri on visc, Sants, i vaig proposar-li pràcticament com si fos una juguesca d’apropar-nos al local d’assaig dels Castellers de Sants per fer-hi el tafaner. Encara avui en dia li estic agraït per haver acceptat aquella proposta de mitja tarda de febrer. “I què es necessita per ser casteller?”, us deveu preguntar. Doncs simplement voler ser casteller; la força i la màgia dels castells rau precisament en el fet que absolutament tothom és partícip del castell, des de l’enxaneta fins a qui gestiona la logística del local d’assaig. Els castells són l’utopia a què voldria aspirar qualsevol societat: que tothom, independentment del gènere, orientació sexual, raça, origen, nivell socioeconòmic, mida, hi tingui cabuda i aporti el seu granet de sorra.
…en un moment en què l’individualisme s’imposa i l’altruisme és un concepte cada vegada més estrany en la societat, les colles castelleres representen una alenada d’aire fresc.
D’aleshores ençà formar part d’una colla castellera m’ha ensenyat moltes més coses, ja no només sobre tècnica castellera, sinó valors que van més enllà dels quatre puntals que va establir Anselm Clavé, els mítics ‘força, equilibri, valor i seny’, com per exemple el treball en equip, la perseverança, la paciència, sobreposar-se als moments difícils, l’empatia, per mencionar-ne alguns. Justament en un moment en què l’individualisme s’imposa i l’altruisme és un concepte cada vegada més estrany en la societat, les colles castelleres representen una alenada d’aire fresc, ja que fer castells no és més que un voluntariat (ningú cobra i ningú paga per fer-ne) per realitzar una cosa molt gran però a la vegada ben efímera; ens ajuntem desenes de persones de manera ordenada (per molt que no ho sembli des de fora), alcem una estructura, i tal com s’ha carregat es descarrega (en el millor dels casos) sense deixar-ne ni rastre.
Imagino que la majoria esperàveu un article sobre soques, folres i manilles però els caràcters no donen més de si, així que ho deixaré per un altre escrit. Només queda convidar-vos, si també us genera curiositat el fet casteller, que busqueu la colla que us quedi més a prop, us apropeu al local d’assaig i us animeu a fer pinya. Per cert, sabíeu que la locució verbal ‘fer pinya’, que l’any passat va ser proposada com a candidata a neologisme del 2018 i que vol dir ‘treballar conjuntament per assolir un objectiu comú’, encara no és al nostre diccionari? Potser seria hora que algú truqués a la porta de l’Institut d’Estudis Catalans per demanar-los que revisin l’entrada del mot ‘pinya’; però bé, això són deliris de lingüista casteller, suposo.
Els castells són l’utopia a què voldria aspirar qualsevol societat: que tothom hi tingui cabuda i aporti el seu granet de sorra.
Deixa un comentari