El febrer, pel que fa a l’escola IPSI, és diferent. És diferent en l’àmbit acadèmic sens dubte, però sobretot es diferencia per l’àmbit cultural que ofereix. Durant una setmana, anomenada Jornades Culturals, ens convida a nosaltres els alumnes madurs de l’escola a entrar en un tren on cada vagó és una activitat referent, sobretot en el cas de batxillerat, a una branca universitària o un objectiu laboral. És per tant sobretot una oportunitat per assolir el “mirar per nosaltres mateixos” mentre aprenem igualment, en alguns casos més encara, que tancats a les aules.
Em vaig sentir d’aquesta forma quan amb un reduït grup d’interessats vam anar al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Com podem observar pel títol de la institució, es dedica bàsicament a realitzar la conservació i en alguns casos restauració i arxivament de tot aquell objecte que es consideri d’un valor prou alt en l’àmbit material o patrimonial. Dit així sembla una definició freda, per tant afegiré la meva percepció a l’explicació introductòria: És una institució que es dedica bàsicament a salvar l’art i objectes de valor que han envoltat la humanitat però tot i que no ho notem, decauen i amaguen secrets que només experts restauradors poden desvetllar. És aquest tipus de sorpresa la que ens vam emportar com més profundament anàvem a l’interior de l’edifici, en una superfície amb un arxiu inèdit de documents i fotografies, i entrant a continuació a les sales específiques dedicades al curós tracte de les peces a restaurar.
Les bases de la restauració catalana actual es poden observar des del segle XIX amb la figura de Josep Arrau i Barba, que va qualificar la restauració com una superació de l’hermetisme i en canvi una consideració multidisciplinària, per tant, la tasca de molts. Els primers tallers els trobem en els naixements del MNAC i el Museu d’Arqueologia de Catalunya ja en el segle XX. La figura important del mètode de restauració actual a Catalunya és la de Manel Grau que, com a becari de la Junta de Museus de Barcelona, va professionalitzar el camp de la restauració. Després, l’any 1980 es va crear la Secció de Conservació, Restauració i Instal·lacions adscrita als Serveis de Museus, que l’any 1987 va passar a dir-se Servei de Restauració de Béns Mobles i el 2003, l’actual Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.
Explicada la teoria que rodeja la importància patrimonial de la restauració Catalana, la visita mateixa ens va demostrar com el camp de la restauració ha estat cultivat quant a disseny (l’exterior de l’edifici ja és sorprenent), quant a objectiu (no es tracta tan sols del manteniment d’una peça), i sobretot pel que fa a mètode, té establertes les bases i passos específics en cada subdivisió, que pugui rebre allò que s’hagi de restaurar. Per tant els serveis van des de materials arqueològics i paleontològics a pintures murals, escultura i pintura sobre pedra, escultura i pintura sobre fusta, pintura sobre tela, conservació preventiva, documents, obres gràfiques, fotografies, art contemporani, ceràmica, vidre, metall, material etnològic, tèxtil, orfebreria, mobles i patrimonis industrials o cientificotècnics. Aquí haureu pogut tan sols fer un tast de la quantitat de sectors que les restauracions ofereixen, i cadascun necessita un tipus o altre d’intervenció. Per instants, les localitzacions d’un material arqueològic o paleontològic seran diferents de les d’un material contemporani principalment per la seva naturalesa històrica, la conservació té l’objectiu, en aquest cas, de mantenir.
I el seu mètode és un perfecte testimoni de la importància de l’art per restaurar art, ja que pas a pas s’està fent un servei material en observar i calcular com no danyar però modificar un objecte que pot haver existit des d’abans del naixement de Crist. Amb la col·laboració de la ciència també s’ha travessat variades fronteres, ara podem observar els interiors de les fonts i peces, descobrir com i quan van sorgir i deixar que historiadors o historiadors de l’art assenyalin el perquè. És una qüestió d’agafar el relleu que els nostres ancestres van deixar enrere per salvaguardar-lo, qui sap si un objecte que nosaltres apreciem molt serà observat com a font històrica en un futur, i si fos així, seria un restaurador/a qui s’hauria encarregat de mantenir-lo. Després de tot, són les fonts les que ens donen coneixement de l’existència passada a les futures generacions, i són les fonts el recordatori del fet que algun cop l’humà va ser diferent del que hem après actualment, per bé o per mal. El Centre de Restauració de Béns Mobles ofereix aquests camps de visió, i m’atreviria a dir que més d’un en va sortir convençut que treballar en l’àmbit de restauració rodejat de peces importants mundialment, no pot estar tan malament, no?
Deixa un comentari