Àngels Gonyalons, actriu i mare de l'Escola
Vaig començar en el Teatre com qui juga, tenia 17 anys i no era conscient de com d’important, definitiu i enriquidor, arribaria a ser en la meva vida. No només perquè esdevindria la meva “forma de viure”, sinó perquè, gràcies a aquesta circumstància, descobriria la millor eina per a conèixer-me i conèixer els altres. A partir d’aquí, assumiria la responsabilitat de la meva “eina” poderosa: podia emprar-la per deixar anar la part més miserable del meu ésser, la vanitat, l’ego…; o bé, podia emprar-la per créixer com a persona i descobrir l’empatia, la tolerància, el treball en equip; i el plaer d’admirar, en contra de la toxicitat d’envejar. Hi segueixo treballant…
El Teatre és “el joc simbòlic” per excel·lència; desenvolupar altres rols, projectar les teves inquietuds en un personatge a través de la improvisació, disfressar-te, ser algú que no ets…o mostrar el teu “jo” amagat mitjançant el personatge, és alliberador i alhora divertit i estimulant per als joves i per als més petits i, en molts casos, una taula de salvament… Ho és per a nosaltres!
Fer Teatre et posa a prova, t’enfronta a tu mateix i als altres. Estar dalt d’un escenari implica que has d’omplir el teu espai amb presència, veu i interpretació, perquè és la teva responsabilitat particular; però sempre respectant i donant suport a l’espai de l’altre, ajudant-lo a desenvolupar la seva tasca. Implica vèncer la por i la inseguretat que suposa exposar-te en públic esperant que t’aprovin, implica sobreposar-te al moment immediat quan has comès un error, continuar… aixecar-te i continuar, sempre aixecar-te i continuar; és la superació.
Com a la vida, l’escenari és una mica, la “situació límit”. No hi ha opció a llançar la tovallola.
Fa 70 anys, a Barcelona, hi havia teatres a tots els barris. Abans que arribés la TV a la península, a Catalunya, molta gent pertanyia a grups de teatre d’aficionats o amateurs. Fossin banquers, forners, mestres, dependentes, enginyeres… tots es trobaven al Teatre.
Fa 70 anys, a Barcelona, hi havia teatres a tots els barris. Abans que arribés la TV a la península, a Catalunya, molta gent pertanyia a grups de teatre d’aficionats o amateurs. Fossin banquers, forners, mestres, dependentes, enginyeres… Tots es trobaven al Teatre i socialitzaven, construïen junts un espectacle, es repartien les tasques, s’explicaven les vides. Desenvolupaven la seva vessant artística. Generacions de famílies senceres, en la varietat d’edats, pertanyien a aquests grups. Ara ja no tenim temps…
Tot això va desaparèixer pràcticament fins avui, en què tornem a contemplar el Teatre com a eina indispensable per a la formació dels nostres fills, independentment que s’hi vulguin dedicar o no. Des dels més petits fins als grans. I ens hem de felicitar per això i no menystenir l’oportunitat.
Fer Teatre, resulta una font d’informació absolutament eloqüent, amb la qual podem detectar molt fàcilment qualsevol angoixa o dificultat de l’infant o l’adolescent, com també pot fer evidents habilitats i talent i, sobretot, quins fonaments té, quins valors, quina capacitat d’entrega, compromís, lleialtat i autoestima; i, a través dels personatges, la posada en escena, l’exhibició de la feina feta, i la satisfacció dels aplaudiments. Treballar aquests valors, ser-ne conscients i fer-nos-en responsables.
En l’àmbit artístic, la cultura anglosaxona, ho ha tingut sempre clar, per això ha construït aquest patrimoni teatral amb grans autors, actors reconeguts i prestigi mundial. Perquè formant en el Teatre a les persones, des de ben petits, han aconseguit una societat educada en aquest art. Així que no només han sabut provocar i fomentar el talent teatral en totes les seves disciplines, sinó que han format un públic exigent, amb criteri, format i informat, que sap què vol, que coneix i estima els seus autors, directors, creadors, actors, etc. Que coneix, estima, fa créixer i defensa la seva cultura. En els col·legis anglosaxons, totes les nenes i nens fan música, dansa i teatre des de petits com a matèries obligatòries, i assisteixen habitualment al Teatre, en horaris normals, barrejats entre el públic… No te n’adones que hi són fins que veus sortir els uniformes, en sóc testimoni. Quin respecte i quina discreció!
Quan els nostres petits fan teatre, estan construint una espècie de maqueta de la societat que ells mateixos reproduiran d’adults. I en aquesta “maqueta” és on millor els podem ajudar a fer que es desempalleguin dels pudors i la timidesa o inseguretat aniquiladores, on prendran consciència de l’objectiu comú, de l’equip, de suplir on no arriba l’altre, d’agrair l’ajut quan ets tu qui s’ha quedat en “blanc”. De la “diferència” i com n’és d’enriquidora i com ens complementa; coneixeran altres realitats i desenvoluparan la tolerància.
Tanmateix, és sorprenent la quantitat de comercials, metges, advocats, empresaris o executius i altres professionals, que darrerament assisteixen a classes de veu i d’actitud corporal per estar ben formats en aquest àmbit. Cada cop més, i a mesura que avancen en els estudis, els adolescents i joves s’han de trobar davant un tribunal defensant treballs i projectes. La capacitat d’oratòria, la projecció de la veu i vocalització, la seguretat i l’aplom són imprescindibles per a convèncer. Aquesta formació i disciplina tècniques, només les ensenya el Teatre.
… per què hem de renunciar -en favor d’un suposat pragmatisme- al nostre “artista”? Potser si li donem llibertat, si fem que es pronunciï, si deixem i fomentem que parli, serem més feliços.
Massa cops ens han classificat: “Lletres o ciències?”, “Esport o dansa?”, i ens han fet creure que no podíem fer dues coses bé. És mentida. Tenim moltes capacitats, podem fer moltes coses molt ben fetes, i les fem millor si pertanyen a móns aparentment molt diferents, perquè són complementaris. Perquè tots i cadascun de nosaltres som com un calidoscopi, fets de peces de mil colors, que no existiríem si no fos per tot això que ens configura, aquesta estructura eclèctica, heterogènia, contradictòria, canviant; Aleshores… per què renunciem -en favor d’un suposat pragmatisme- al nostre “artista”? Potser si li donem llibertat, si fem que es pronunciï, si deixem i fomentem que parli, serem més feliços.
Fem Teatre, fem que els nostres fills facin Teatre, que es deixin anar, que parlin, riguin, plorin o es queixin o demanin ajuda, a través dels personatges; perquè el Teatre no fa diferències, necessita personatges hàbils, maldestres, grassos, prims, alts i baixos, i perquè és molt saludable tenir l’oportunitat de posar-te davant del món, aixecar la veu i defensar que ets necessari, tant com el company que tens al costat, i que, malgrat que no ets imprescindible, ets únic.
L’Àngels Gonyalons ens parla del teatre com a vehicle d’expressió i de transformació personal
Catalina Falo says
M’ha encantat!
Felicitats i endavant!