Alex Albert, Ariadna Ollé i Lara Sanchez, alumnes de 1r de Batxillerat
Bon dia, et pots presentar?
Em presento, em dic Sílvia Jansà i sóc professora de l’escola IPSI. Les meves aficions principals són les matemàtiques, la naturalesa, els animals, que m’encanten, i el teatre.
Per què vas decidir ser professora?
Vaig decidir ser professora d’alguna manera perquè tota la meva vida he estat fent classes. Recordo que de petita, quan estudiava, ja explicava la lliçó que m’havia après als ninos que tenia col·locats a sobre el llit. Era la meva forma d’estudiar, així m’assegurava que m’ho havia après perfectament quan era capaç d’explicar-ho i per mi era molt divertit i sempre d’alguna forma he estat explicant les coses que estudiava, ajudant a companys de classe, fent classes particulars, per tant m’hi vaig trobar perquè tota la meva vida havia estat fent de professora.
Quins van ser els teus inicis com a professora?
A veure, els meus inicis com a professora van ser fer classes particulars quan era molt joveneta tenia 15 anys i la psicopedagoga de l’escola on anava ja em passava alumnes de primària que necessitaven ajuda i per tant vaig començar molt, molt jove a fer classes particulars. Mentre era estudiant vaig continuar fent-ne a alumnes més grans, a 2n de batxillerat amb un sou, etc, i quan vaig tenir el CAP i vaig acabar la carrera ja vaig buscar feina com a professora a jornada completa, per tant, professionalment.
Quan vas començar a ser tutora?
Vaig començar ja el meu primer any a IPSI, al cap de quatre mesos d’aterrar a l‘escola una companya, l’Helena es va quedar embarassada i jo vaig agafar la seva tutoria de segon d’ESO i des d’aleshores fins ara sempre he estat tutora.
Quin és el vincle que es crea entre l’alumne i la tutora en les teves tutories?
Jo crec que els alumnes que m’han tingut i em coneixen diuen que sóc una persona molt propera. De fet, sóc bastant la tutora de les abraçades col·lectives i de “fem pinya” i de, bé, d’emocionar-nos una mica, de fer saltar la llagrimeta i sempre agraeixo aquesta proximitat o aquesta confiança. Jo veig que els alumnes normalment em tenen confiança i m’expliquen coses i es deixen ajudar i s’acosten a mi i crec que és un vincle sempre molt bonic, molt sincer i, jo personalment, ho visc així, vosaltres que em coneixeu podríeu dir alguna cosa però… jo ho visc així. Un vincle molt proper i molt honest i afectuós.
Què és el que més t’agrada de ser tutora?
El que més m’agrada de ser tutora és aquesta part de proximitat amb l’alumne i de veure com a vegades trobant petits consells, petites preguntes, veus que la persona se sent millor, que acadèmicament progressa, que no se sent sola, se sent acompanyada… Aquesta part més humana, no tant el seguiment de notes, que també, però sobretot m’agrada aquesta part més personal més emocional.
Com determines un límit a l’hora d’emportar-te els problemes dels alumnes a casa?
El que més m’agrada de ser tutora és la part més humana, no tant el seguiment de notes com aquesta més personal i més emocional.
Aquest límit, a vegades, costa de posar i també té molt a veure amb l’experiència, els meus primers anys de tutora em costava molt més, inclús com a professora abans de ser tutora. Jo com a professora també estableixo contacte amb els alumnes i segons la situació, segons la magnitud de la tragèdia, és bastant inevitable tornar a casa i amb la motxilleta a sobre. Amb el temps i amb els anys, comences a separar les coses i cada cosa té el seu moment i el seu espai, és l’experiència que t’ho ensenya. Els meus primers anys recordo que, a vegades, somiava i tot amb els alumnes i ara, gràcies al que sigui, gairebé mai.
Creus que en un any pots arribar a conèixer i encarinyar-te amb els alumnes de la teva tutoria?
Si no és el cas que marquin una distància claríssima i que no m’expliquin res i que quan pregunto abaixin la vista i s’amaguin, doncs jo crec que sí, en un any hi ha temps. A vegades és qüestió de setmanes i altres vegades és impossible perquè hi ha una barrera que no es pot travessar i no hi ha res a fer. Però vaja, normalment en un curs jo crec que conec a tots els alumnes que he tingut i a més a més estic a diferents nivells i per tant, no només els conec un any, sinó que els veig créixer i això també em dóna molta informació i fa més vincle.
Quines són les diferències que veus entre una tutoria de segon de l’ESO i una tutoria de quart?
Les diferències són moltes. Cada edat té les seves coses, a segon són més petits, necessiten un tipus de consignes diferents, el discurs és molt diferent, quan entres a la classe te’ls trobes tirats per terra d’una manera diferent, és el que en diem més chiquipark… A quart les coses ja s’entenen d’una altra manera, els discursos es donen en un to diferent… Hi ha menys desgast en aquest sentit. I després també hi ha una part molt bonica, que és ajudar-los en un any que és l’any d’orientació, és quan estan pensant què faran al curs següent, i llavors és una edat molt especial d’acompanyament pel que implica. A segon els has d’ajudar a créixer i a quart, d’alguna forma, els has d’acompanyar en la seva decisió, que tot i que no sigui determinant en absolut, és molt important. I a nivell d’activitats que pots fer a tutoria, també és molt diferent, sobretot perquè l’edat és diferent, la forma de pensar i de relacionar-se entre ells també és molt diferent i personalment, pel meu tarannà, encaixo millor amb els alumnes de quart que amb els alumnes més petitons.
Et sembla bé que hi hagi tutories individualitzades per alumnes amb problemes o dificultats?
Em sembla molt bé perquè cada vegada les classes són més nombroses i un tutor per tanta colla d’alumnes a vegades no disposa del temps suficient per dedicar-se a les necessitats concretes de cadascun. Per tant, penso que des que es van establir aquestes tutories individualitzades s’ha fet un gran avenç. El tutor, d’alguna forma, disposa de temps per ajudar els altres i aquests alumnes que necessiten més temps o una ajuda més personalitzada disposen també de més temps amb el seu tutor individual. Jo crec que tots hi guanyem, els professors perquè tenim la sensació de poder ajudar més els alumnes i els alumnes perquè poden ser ajudats d’una forma molt millor.
Creus que ho haurien de fer totes les escoles?
Sí, jo penso que totes les escoles haurien de tenir un pla d’atenció individualitzada adequat i suficient. Però això, és clar, demana recursos i cada escola fa una mica el que pot, però sí, opino que totes les escoles avui en dia haurien de tenir atesos els alumnes com ho necessiten, amb tot el ventall de diversitat que hi ha, aquest pla és necessari a totes les escoles.
La tutoria no és només el seguiment acadèmic, també és una aproximació personal i emocional
Deixa un comentari