Cris Garcia Gil, pare de l’Escola
Per a qui no hagi tingut ocasió d’anar a una de les seves xerrades, en Salva Rock (nom artístic de Salva López) és diferent a qualsevol altra ponent que hagueu pogut escoltar prèviament.
Quan en Salva Rock apareix a la sala amb una guitarra elèctrica, uns altaveus i es permet la llicència des del primer minut de fer aixecar la sala amb el seu ritme i fer participar a tot l’auditori taral·lejant cançons i col·laborant, compreneu de seguida que la xerrada serà especial.
I és així; en Salva Rock no deixa a ningú indiferent!
Amb la música i el rock com a motor argumental i fil conductor en tota la seva exposició, en Salva intenta traslladar i aplicar els valors i coneixements de tot allò que ha après al món de la música, al món educatiu dels nens i les nenes. Ens ensenya a educar “En clau de rock”. Per això en Salva es multiplica i trasllada el que ha après dels tres àmbits que el conformen com a persona: com a músic, el principal, però també com a mestre i com a pare.
Aprendre a aprendre
En Salva introdueix el concepte que l’ésser humà és programable i que ens programen tota la vida i, per a fer-ho visible, ens fa participar a tots en les seves demostracions. Interpreta el començament de diverses cançons de diferents èpoques, sense dir el títol, i ens fa jugar a endevinar-ne el títol per després veure com totes i cadascuna de les cançons són reconegudes i cantades per part dels assistents.
Ens pregunta com ens podem programar i com aprofitar l’enorme potencial de la nostra ment. Exposa que no som conscients de l’enorme potencialitat del nostre cos. Per demostrar-ho fa un experiment a la sala per treballar les connexions sinàptiques. Sospito que poca gent d’entrada sabia què eren. Fa participar la sala d’un exercici de coordinació de les dues mans de forma simultània. A banda de les qüestions més científiques, l’objectiu és posar en relleu que la pràctica i constància dels moviments de coordinació, ens porta a fer-los de forma mecanitzada i automàtica. Tot i que sembla un exercici senzill, no ho és, i evidentment en Salva el fa de manera més àgil que la resta de la sala. Mica en mica, el cos es va “programant” per aquesta nova tasca que li hem encomanat.
I amb la música exactament igual. Aprendre a aprendre.
Els músics es passen tota la vida programant-se. Aquesta premissa en Salva la trasllada al seu dia a dia i ens diu que ens hem d’anar programant poc a poc. I ho trasllada també a l’educació dels nostres fills. Els nens i nenes no coneixen el concepte temps, ningú, d’entrada, els ha fet reflexionar ni els ha explicat la complexitat del concepte temps, i volen fer-ho tot ràpid. Volen tocar la bateria, ja! I és clar, això no és possible. Ens pertoca des de tots els àmbit explicar als nens i nenes com funciona el nostre cos. En Salva ens fa notar que en realitat, sovint, no els hem ensenyat com funciona.
Ens diu que si volem anar ràpid, hem d’anar lent. Sembla una paradoxa però no ho és. Com a lliçó i conclusió en Salva ens diu que és molt millor practicar 10 minuts al dia, cada dia, amb constància, que no fer un intensiu de 70 minuts un sol dia de la setmana. Hem de saber traslladar als nostre fills i filles que practicar una estona al dia, per petita que sigui, és suficient. Quan ho hagin fet, se n’adonaran i comprovaran per ells mateixos que, efectivament, és així.
En clau de rock: Sigues únic i no miris de competir amb els altres
En Salva ens exposa la seva experiència en el món de la música i l’anàlisi de la competència (de fet de la no competència) entre els músics. Cada músic és únic. No es tracta de ser millor que ningú, perquè en realitat no pots ser millor que ningú perquè tothom és diferent. Estem en una societat on encara tot sembla enfocat a ser “millor que l’altre”. Això és un error. En Salva ens diu: “Sigues tu mateix i mira de millorar, ja que fer-ho, en realitat, és la manera de millorar tu mateix, ni més ni menys, perquè ets únic!”
I després continua dient-nos, com podem fer entre tots per eliminar aquest concepte de competència i ens diu, per què no intentem entre tots compartir, col·laborar i aplicar la fórmula màgica que junts arribarem més lluny? Tot seguit afegeix anècdotes dels integrants dels Beatles, de joves, i de com van posar en comú diferents acords de guitarra que cadascú havia après i que els altres no coneixien.
De la mateixa manera intenta aplicar-ho tot al món dels nens i nenes. En aquest sentit ens diu que se’ls ha d’ensenyar i educar, que igual que passa en el món dels musics, és possible un altre tipus de competència: competir contra un mateix. “Per què voler ser igual que Freddie Mercury, si ja existeix?”.
I com a cloenda de l’acte, l’èxtasi final; la sala dividida en dos grups i en Salva, guitarra elèctrica en mà, entonant la mítica: “We will rock you” de Queen.
Uns cent pares i mares de l’IPSI, tots drets, fent percussió amb els peus i les mans, fent les veus del cor i en Salva fent el solo de guitarra. Uauuuuuuuu!!! Quin gran final!!
A reveure Salva, fins una altra! Are you ready to rock?
Salva Rock apareix a la sala amb una guitarra elèctrica, uns altaveus i es permet la llicència des del primer minut de fer aixecar la sala amb el seu ritme i fer participar a tot l’auditori
Deixa un comentari