Sofia Artigas, alumna de 4t d’ESO
Quan una obra de teatre s’estrena, el públic veu allò que pot veure: l’obra i prou. Pot sortir tot rodat i que tothom estigui molt content, que hi hagi molts aplaudiments o que, fins i tot, l’auditori faci una ovació i es posi dempeus, però sempre costarà apreciar amb claredat l’enorme feina que qualsevol petit detall porta darrere l’escenari.
Això és el que va passar quan el 23 d’abril d’aquest mateix any es va estrenar l’obra de teatre La filla del Carmesí a la Sala d’Actes de l’Escola IPSI. Els actors havien fet una gran feina i en cap moment van fer cap errada, tant el primer cop que la van representar (plens de nervis) com el segon (ja més segurs de si mateixos).
… aquells que en les pel·lícules no fan acte de presència, que quan els crèdits apareixen ningú no en veu els noms perquè surten tots junts, tan petita que fins i tot costa de veure, i tan al final que la sala ja ha quedat buida…
Tots em van dir que havia estat una experiència molt gratificant i que estaven satisfets, però ningú va fer referència a tot un seguit de gent que continuava fent feina, assegurant-se que res es feia malbé per poder fer la següent representació. I és que aquests personatges són els protagonistes d’avui: aquells que en les pel·lícules no fan acte de presència, que quan els crèdits apareixen ningú no en veu els noms perquè surten tots junts, en lletra petita, tan petita que fins i tot costa de veure, i tan al final que la sala ja ha quedat buida. Això és un fet acceptat tant en les petites companyies com en les grans multinacionals, però això no fa menys interessant la seva història. A mi em toca explicar-la perquè jo també l’he viscuda, i és que tot i participar en una obra petita, la feina que vam dur a terme va ser enorme.
El 22 de desembre de 2017 es va fer el càsting de l’obra en concret però fins just després de la Setmana Santa no arrenca la nostra història.
Jo era membre d’un grup de quatre escenògrafs i aquell dia ens van portar a la fi el material necessari per realitzar els decorats. Teníem ja un disseny establert i calia fer-ho realitat. Hi vam dedicar moltes hores: hores de classe, d’esbarjo i de lleure. A més, havíem de fer front als petits imprevistos que van sorgint: un malentès en els metres de paper demanat o en l’hora de recollir el material, algú que plegava el que no s’havia de plegar, la incorporació esporàdica d’individus, la desaparició d’altres o, fins i tot, la pèrdua periòdica i diària d’un o dos pinzells.
Més enllà d’això, el que més importunava era el poc temps per realitzar la feina demanada: tothom ho volia tot i ningú podia fer res.
L’odissea a la qual vam fer front el nostre grup no va acabar el dia que donàvem l’última pinzellada, sinó que es va allargar fins el dia després de la representació. I és que tothom oblida que hi ha algú que posa i treu els decorats, que il·lumina l’escenari, que porta i recull els objectes d’atrezzo o que posa i regula el so. Res surt sòl i és necessària una feina ben feta de cadascú d’aquests encarregats perquè l’obra es dugui a terme.
Les anècdotes i les amistats guanyades amb aquesta experiència no tenen preu i res em faria canviar el moment quan, dins el cotxe i entusiasmada, em vaig apuntar a l’apartat d’escenografia, desitjant que em toqués.
La Sofia ens explica la feina d’escenògrafa que ha fet per a la representació de “La filla del Carmesí” de Josep Maria de Segarra
Deixa un comentari