Tom Chapman i Núria Barreto, exalumnes de Batxillerat
Que ha passat perquè ara les masses hagin girat la cara al cinema en pro de les sèries? Intentem esbrinar-ho en aquesta conversa amb Eloi Gabriel
– Bon dia.
– Bon dia.
– Moltes gràcies per venir a aquesta entrevista.
– Un gust.
– Bé, doncs, comencem. Què creus que ha passat perquè ara les masses hagin girat la cara a les sèries?
– Han girat la cara del cinema cap a les sèries?
– Sí.
– Jo crec que hi ha dues raons principals per les quals les sèries ara tenen tant d’èxit. Primer, perquè n’hi ha moltes. De fet, aquesta no és la primera raó, però també és important. N’hi ha moltes. Hi ha moltes series de molts estils, de molts gèneres i per tots els públics. Hi ha molt pressupost, per tant, la qualitat de les sèries aquests darrers anys no té res a veure amb les comèdies de fa vint anys. I això ha generat una mica d’hàbit. I per una altra banda, és per la comoditat, perquè et resulta més còmode estar a casa mirant una pel·lícula, que no haver d’anar al cinema. Són encants diferents però hi ha molta gent que ja té l’hàbit que, determinats dies es troba amb a la família i té una estoneta en què tothom s’asseu i està esperant aquell capítol d’aquella sèrie, no? La sèrie, a diferència del cinema, té alguna cosa addictiva, alguna cosa que enganxa, que et fa estar allà. Suposo que per aquí ve l’èxit.
… però hi ha molta gent que ja té l’hàbit que, determinats dies es troba amb a la família i té una estoneta en què tothom s’asseu i està esperant aquell capítol d’aquella sèrie, no? La sèrie, a diferència del cinema, té alguna cosa addictiva, alguna cosa que enganxa, que et fa estar allà.
– D’acord, això connecta amb una altra pregunta, que és: amb el sorgiment de plataformes online per veure sèries i cinema, o sigui, qualsevol mitjà audiovisual, s’estan buidant les sales. Creus que això és un avantatge?
– Home, segur que per les sales de cinema no és un avantatge que les series s’emportin el públic, no? És difícil saber cap a on anirà. A mi m’agradaria pensar, perquè a mi m’agrada molt el cinema, com a molta altra gent que no hi va sovint, m’agradaria pensar que és un boom això i que s’acabarà estabilitzant i hi haurà un dia en el que s’entendrà que les sèries i el cinema aporten coses diferents. De fet, en aquesta línia a Barcelona hi ha un cinema, la sala Fenòmena, que a nivell de qualitat visual i sobretot a nivell de qualitat sonora ofereix unes prestacions que cap home cinema ni cap electrodomèstic a nivell d’audiovisual ofereix. I potser més en aquesta línia de submergir-te en una pel·lícula i de concentrar-te i de no perdre l’atenció i de captar tot el que t’aporta a nivell sonor i visual una pel·lícula, el cinema té l’opció a recuperar-se. Però, ara per ara, és cert, no només el cinema, passa també amb el teatre i altres arts visuals. Han perdut una quota de públic, per dir-ho així, a causa de les sèries. Jo espero que això canvii, no m’agradaria que morís el cinema.
– Però el teatre no s’ha recuperat, de moment.
– De moment no, i no sé com es fa per recuperar-lo. Em sembla que ningú té la fórmula màgica i la cosa està una mica peluda. Però també coincideix amb una època de crisi, una miqueta. És clar, mai tindrà el mateix cost projectar una pel·lícula de cinema que tens el càmera, el lloguer de la pel·lícula i el manteniment de la sala, que fer una obra de teatre o una òpera, per exemple, en la qual intervenen 200 o 300 persones si hi ha una orquestra, i depèn de l’orquestra. Per tant, inevitablement anar al teatre o l’òpera és molt més car que anar al cinema, per això és més difícil d’aconseguir un públic més assidu.
– Jo vaig molt al Phenòmena, a mi m’agrada molt.
– Si?
– Ara que has parlat del factor econòmic dins de les sèries, quin paper creus que té el món audiovisual en la nostra societat?
– El món audiovisual és importantíssim, ara per ara. Jo diria que som la generació de les imatges, absorbim imatges a una velocitat que no som capaços d’entendre. No només les que absorbim voluntàriament, perquè ens posem a mirar una pel·lícula o perquè ens posem a llegir un còmic o perquè anem al cinema o al teatre, sinó també involuntàriament, cada cop tenim més imputs visuals a través de la publicitat, en televisió potser ja no tant, però a través de les xarxes socials, vídeos, els mems amb els mòbils, etc. Bona part de la informació que absorbim, del coneixement que genera i que nosaltres adquirim, es fa cada cop més, a través d’imatges. Per tant, el mon audiovisual? importantíssim avui en dia, sí.
– Creus que està massa relacionat amb el món econòmic?
– Sí, és clar. El món audiovisual està molt relacionat amb l’econòmic. Ara, com que se sap que absorbim idees, absorbim informació, modifiquem els nostres hàbits, els nostres gustos a través del que rebem, de la informació que rebem i aquesta informació l’absorbim molt a base de vídeos i d’imatges, doncs, les empreses que es dediquen al màrqueting, per exemple, aprofiten aquest recurs per canviar hàbits i per generar estímuls de compra, generar una imatge de marca concreta perquè tu tinguis una percepció d’un prestigi determinat d’una empresa determinada.
– El cinema, tant com les series, és el setè art. Aquest art, potser, s’està veient massa influenciat per les grans empreses, que estan fent sèries comercials, i potser obliden massa la cultura. Tu què en penses?
– Jo crec que, per sort, el món del cinema és infinit. Al llarg de la història hi ha hagut molts moviments cinematogràfics, des de l’expressionisme alemany, el cinema soviètic, al neorealisme italià, etc i molts més. Cada un d’aquests moviments cinematogràfics s’ha generat per alguna raó concreta, o bé una revolució artística, o bé una guerra, o bé un sentiment d’expressió o d’una repressió, no?
Hi ha cinema per a molts perfils de persona, hi ha moltes intencions diferents. A mi m’agrada molt el cinema comercial i m’agrada molt el cinema independent. Però cada moment té el seu moviment cinematogràfic adequat. No sempre estic predisposat pel mateix. Passa que, com tot, com la música i, en general tot el que és comercial, té la intenció que no suposi un gran esforç per ser absorbit i, per tant, no té massa complexitat, en teoria. I per tant, tampoc té molta “chicha”, no? Si els vols entretenir, perfecte: música, cinema comercial i està la mar de bé. Si busques més enllà, si tens ganes d’inspirar-te, si tens ganes de descobrir o d’entendre d’una manera diferent de com entens tu les coses, doncs, tens moltes branques del cinema que t’ho permeten. Hi ha molta gent a qui li agrada fer una cosa i li agrada fer l’altra també.
– Creus que arribarà el punt de substitució del cinema, o de la sèrie, o que el cinema passi a ser de culte?
– Ja…És difícil fer prediccions, això mai se sap. Si les poguéssim fer, segur que començarien a canviar coses. Però, no crec que el cinema passi a ser una cosa de culte. De fet fa uns anys, l’Editorial Marvel ha passat directament al cinema, i estan traient una saga de pel·lícules que estan tenint moltíssim d’èxit. Són èxits taquillers totals. Per tant, la branca del cinema comercial està tirant i tirant molt.
La branca culta, potser costa més. Quan te’n vas a sales amb pel·lícules més marginals te les trobes més buides sovint. Però també és veritat que cada cop estem més informats, cada cop hi ha més persones que estudien cinema, cada cop hi ha més matèries. Al batxillerat, per exemple, tracten això, cosa que genera mes criteri cultural i audiovisual i, per tant, és més fàcil que no ens conformem només amb el cinema comercial i poguem entendre que el cinema aporta molt més que diversió. Per tant, jo sóc optimista. Ni morirà, ni serà residual, almenys en el nostre micro món.A Barcelona, per exemple, hi ha molt interès per la cultura.
– Quina és la teva sèrie preferida i per què?
– Jo sóc molt aficionat a les sèries. Al cinema també, però de sèries en veig moltes més que cinema. N’he vist unes quantes. Potser quan penses en el que et va agradar més, penses en el que et va impactar més. El que m’ha impactat és el que ha estat més diferent. Per tant, tendeixo a pensar en les primeres sèries que vaig veure, les que em van crear més impacte. Em va encantar Breaking Bad. Trobo que té una narrativa absolutament diferent al que jo havia vist fins al moment. No vol dir que sigui diferent a tot el que s’ha fet, però em va semblar molt diferent. A nivell de guió em va semblar també tremenda. Una que em va agradar molt de ciència ficció, va ser Fringe. Fringe és una sèrie que m’interessa molt perquè tota la fantasia i la no realitat que s’hi explica va sent versemblant. S’acaben donant expilacions pseudocientífiques que fan que la ciència ficció no sigui tan ciència ficció, sembli possible. Si m’he de quedar amb dues, em quedo amb aquestes dues. Si em fas triar una de les dues, em costarà perquè són molt diferents.
– Quina ha estat l’última pel·lícula que has vist?
– La setmana passada vaig veure una pel·lícula al Verdi, una pel·lícula japonesa -no és que sigui jo una persona que va sempre a veure pel·lícules rares, ni pel·lícules japoneses subtitulades al noruec-. Però mira, vaig anar a parar en aquesta perquè ja n’havia vist una altra del mateix director, havia fet una pel·lícula que ara no me’n recordo com es diu, aquesta es diu “Hacia la luz”. És una pel·lícula súper xula, perquè explica la història d’una dona que es dedica a escriure les descripcions de les pel·lícules per a gent invident. De manera que, ella s’asseu, visualitza la pel·lícula i a mida que la va veient ha d’imaginar-se de quina manera pot explicar aquesta pel·lícula a la gent que no la pot veure. per tant, ha de vigilar molt, no només el temps que té per dir-ho i dir el més essencial, sinó també en no perdre tota la poesia de les imatges. I amb aquesta pel·lícula jo me n’adono que realment amb la imatge som capaços de transmetre tota una poètica fora de les paraules que és immensa, que és infinita. Que quan ho intentem posar en paraules és complicadíssim, és una feinada.
És una pel·lícula que parla dels invidents, però que parla molt del cinema i val molt la pena veure-la. És lenta, un estil de pel·lícules que no estem massa acostumats a veure ara perquè estem molt avesats a veure, des de fa un temps, pel·lícules en les quals l’acció és trepidant, en què en un segon han passat 50 coses diferents, etc. I estem tota l’estona estimulats a veure què passa. Aquesta, és una pel·lícula més contemplativa, en la qual tu veus el paisatge, com quan te’n vas a la muntanya i gaudeixes de com es mou la gespa quan el vent la bufa o com brilla quan la rosada hi posa una gota d’aigua, etc. Això potser ens falta una miqueta més treballar-ho. Jo, des de la matèria que dono aquí, intento també fer molta pressió perquè és una cosa que ens perdem.
Però també t’haig de dir que fa dues o tres setmanes vaig anar al Fenòmena, a veure la segona part de Blade Runner, que és tot l’oposat, i també m’ho vaig passar molt bé. El guió ja m’agradava perquè la pel·lícula anterior de Blade Runner ja la recordava una miqueta i era de ciència ficció. A més a més, tots els efectes sonors i els efectes visuals són fora de sèrie. És una pel·lícula que directament et transporta a un altre món. I que el cinema et transporti, sigui a un lloc o un altre, jo crec que és el millor que et pot passar quan vas a veure una pel·lícula.
– Quina metodologia utilitzes a l’hora de fer les teves classes per ensenyar aquest món audiovisual, que és tant important actualment?
La matèria de cultura audiovisual que jo dono a primer de batxillerat, intento que sigui molt dinàmica, que cada cosa que explico després es pugui practicar.
– La matèria de cultura audiovisual que jo dono a primer de batxillerat, intento que sigui molt dinàmica, que cada cosa que explico després es pugui practicar. Està molt orientada a fer un tastet general d’aquest món audiovisual que s’entén des de cinquanta mil perspectives, és a dir, un metge pot necessitar aquest món audiovisual i un cineasta també el pot necessitar i algú que es dediqui a dibuixar còmics també el pot necessitar. Però des de perspectives diferents. Com que és molt ampli, haig de fer una mica un tastet. La metodologia? doncs et diria que fem mitja hora teoria i l’altra mitja hora la dediquem a fer pràctiques sobre la teoria que hem treballat. Aquest curs hem treballat l’entrevista periodística, farem un parell de curts, farem molt d’anàlisi visual de la imatge perquè és la base, és a dir, entendre com enquadrem, a què donem més importància i quins recursos tenim des de la càmera i des de la llum, sobretot, per emfatitzar més el missatge amb una foto o amb un pla de cinema, és bàsic. Va per aquí la matèria. Però és una matèria que es queda curta perquè hi ha tantes coses sempre per explicar, que quan comences, sempre voldries fer més i has d’anar escurçant, sempre.
– Respecte al futur, si un vol realment dedicar-se al cinema, a Espanya quina oferta escolar creus que seria la millor?
Sobretot, és com qui vol escriure, s’ha de llegir molt, doncs amb el cinema s’ha de mirar molt. I s’ha de mirar amb ull molt crític
– No conec massa escoles, conec les que hi ha aquí, a Barcelona, i sé que al País Basc hi ha també una escola tremendíssima de cinema i que n’han sortit grans directors. Noms d’escoles, concretament, no en sé, no et sabria dir. Ara, el que s’ha de fer, com en qualsevol carrera, un esforç personal per a tot perquè fins a primer de batxillerat no teniu l’oportunitat de treballar una miqueta en aquest món. Per tant, si ja t’interessa, a tercer o quart d’ESO aquest món, t’hi has de posar pel teu compte, investigar. Sobretot, és com qui vol escriure, s’ha de llegir molt, doncs amb el cinema s’ha de mirar molt. I s’ha de mirar amb ull molt crític i has d’intentar recordar allò que t’agrada, qui ho ha dirigit o quin actor i per què? Perquè si saps el que t’agrada et resultarà més fàcil entendre el perquè. I si algun dia vols fer una pel·lícula, aplicaràs aquelles coses que t’han agradat, no? per tant, molt ull crític.
– Tu creus que una sèrie que no està gravada en directe, pot ser més real que una que està gravada en directe?
– Per exemple, tu parles de moviments de cinema, com per exemple el Dogma?
– Si. Un reality show que graves al moment, o sigui, que la gent ho està mirant al moment. Per exemple el Truman Show. Saps quin vull dir?
– Si, llavors parles més de documentals potser, no? Perquè Truman Show acaba sent una pel·lícula de ficció, un guió preparat i tot. Tu vols dir el que representa, un Gran Hermano, no? És clar, són coses molt diferents. Jo et diria que la diferència principal entre un documental, que potser és més el que dius, i una pel·lícula de ficció, que no de ciència ficció, una pel·lícula que algú l’ha pensat i l’ha escrit, pot ser basada, o no, en fets reals. Al documental has d’improvisar, i a la pel·lícula de ficció està tot molt escrit, i després pots anar fent sobre la marxa, però tens una bona base. Hi ha molts tipus de documentals: n’hi ha que pots fer uns preparatius, de fet sempre ho has de preparar tot, però el grau d’imprevist que tens en un documental és molt superior al grau d’imprevist que tens amb una pel·lícula, per tant, la predisposició que has de prendre davant del rodatge és diferent, has d’estar amb mil ulls, pendent de tot el que passa. Si vas a gravar un reportatge, per exemple sobre el procés català, per dir alguna cosa d’actualitat, i te’n vas a una manifestació, has d’estar amb mil ulls pendent del que passa, per on passes, si hi ha càmeres de Tv3 que les estan animant o si hi ha alguns que estan muntant una mica d’enrenou o si hi ha un discurs que comença en un moment donat o si pels altaveus sona no sé què, o si hi ha algun grup de persones que es posen a gravar algun himne, doncs, això són coses que no pots preveure. Per tant, has d’estar amb un ull a dins de la càmera i amb un altre ull mirant al teu entorn per saber què és el que passa i ser prou ràpid com per captar què és el més important en cada moment. En el rodatge d’una pel·lícula, tu ja ho tens previst, ja saps què és el més important perquè de fet li dius a l’actor que faci allò d’aquella manera. Potser els imprevistos venen més per aspectes com la meteorologia, que algú es posi malalt, o que hi hagi un accident, o que es trenqui una càmera, etc.
– Doncs perfecte, ja hem acabat.
– Molt bé!
– Moltes gràcies.
– A vosaltres.
Que ha passat perquè ara les masses hagin girat la cara al cinema en pro de les sèries? Intentem esbrinar-ho en aquesta conversa amb Eloi Gabriel
Deixa un comentari