Dorothy Ann van der Ent
Si tot va com la NASA (i Elon Musk) han planejat, d’aquí a un futur no gaire llunyà, un grup d’astronautes iniciarà el llarg viatge cap al planeta vermell. Però, estem realment tan prop d’aconseguir-ho com creiem? Aquesta pregunta, tot i semblar inofensiva, em va despertar cert interès envers el tema, i finalment va fer que encaminés el meu treball de recerca cap a aquesta direcció.
Amb l’objectiu de respondre aquesta qüestió, vaig decidir que en el treball exposaria els dos grans problemes d’una missió d’exploració a Mart: el repte tècnic, i el sovint menyspreuat però extremadament important repte psicològic.
Per una part, per estudiar el repte tècnic que suposaria un viatge a Mart, a partir de diferents articles científics i dades obtingudes de diversos satèl·lits i rovers vaig analitzar les quatre propietats físiques més rellevants del planeta (temperatura, pressió, clima i radiació). Amb aquesta anàlisi vaig poder demostrar que la hipòtesi del meu treball (‘Una casa a Mart sota el sòl és millor que una casa a la superfície marciana’) és certa.
… si volem que els nostres astronautes puguin sobreviure a Mart, construir els habitatges sota la superfície és un imperatiu.
Breument, vaig arribar a la següent conclusió: considerant només els efectes de la temperatura, la pressió i el clima, podem debatre eternament si una casa sota el sòl és millor que una casa a la superfície o no. Però, si mirem atentament els efectes que altes dosis de radiació tenen sobre els éssers humans, ràpidament ens adonem que, si volem que un cop arribats a Mart els nostres astronautes puguin sobreviure, construir els habitatges sota la superfície és un imperatiu.
Una vegada acabada aquesta primera part, vaig començar amb la segona, referent als efectes psicològics d’una missió d’exploració a Mart.
Quan planegem missions més enllà de l’òrbita de la Terra, com ara a la Lluna o a Mart, diversos aspectes mèdics i psicològics esdevenen un tema de gran importància, i com és lògic, una millor comprensió d’aquests aspectes és essencial si volem assegurar l’èxit de les nostres missions. Mentre que la recerca a bord de l’ISS (International Space Station) és perfecte per respondre preguntes sobre l’efecte de la radiació o la ingravidesa, altres aspectes com l’aïllament a llarg termini i el confinament es poden abordar de forma molt més adequada mitjançant simulacions terrestres, tal i com van fer la NASA i l’ESA amb els seus experiments psicosocials.
En aquesta part, volia que el meu treball de recerca destaqués per ser original, i per tant, vaig decidir fer una part pràctica una mica esbojarrada, si més no. Després de recopilar una quantitat d’informació considerable sobre el MARS500 i l’HI-SEAS (experiments realitzats per part de les principals agències espacials, consistents en mantenir un grup de voluntaris confinat i incomunicat durant un llarg període de temps), vaig decidir el següent: agafant els experiments esmentats anteriorment com a model, jo també duria a terme el meu propi experiment d’aïllament.
Durant una setmana (7 dies i 6 nits) vaig tancar-me en una habitació, que només abandonava per anar al bany contigu. Això va significar, entre d’altres coses, haver de menjar aliments deshidratats, en pols o en llaunes de conserva durant tota una setmana. D’aquesta manera, vaig intentar (de la millor manera possible) reproduir al màxim les característiques principals d’un assentament al planeta vermell: el confinament (estar tancat en el mateix espai sense poder sortir-ne per un llarg període de temps), l’aïllament (trobar-se sol en un lloc, no tenir cap mena de contacte amb cap altra persona) i la monotonia (tenir un nombre limitat d’activitats possibles a realitzar, i viure amb un horari definit i igual cada dia).
Un cop l’eterna setmana va acabar, vaig poder extreure’n les conclusions pertinents: Pel que fa el confinament, va ser una característica que els dos primers dies gairebé ni vaig percebre, però que ràpidament va esdevenir molt feixuga, i cada dia que passava era més conscient que estava tancada. Realment, el que vaig trobar més dur no és el fet d’estar en un espai reduït, sinó el fet de no poder sortir fora, a l’exterior, i no poder respirar aire fresc. L’aïllament, a diferència del confinament, va ser una característica que es va mantenir estable al llarg de tot l’experiment (és a dir, trobava a faltar de la mateixa manera el contacte amb algú més al principi de l’experiment que al final) i que no vaig notar tant com m’esperava inicialment. Per acabar, la monotonia, que comportava fer sempre el mateix, em va produir un clar sentiment d’avorriment (tal i com va dir Diego Urbina, un dels astronautes voluntaris de la NASA, en acabar un dels experiments d’aïllament més llargs fest fins ara).
Així que, resumidament, vaig veure que totes les característiques eren força feixugues de suportar, però que la del confinament era, sense dubte, la més difícil d’aguantar, i que de fet, accentuava molt més les altres dues característiques. Tot i així, també vaig veure que es tracta d’un experiment molt lligat a la percepció personal i que, per tant, els resultats seran diferents per a cada subjecte.
Realment estic molt contenta d’haver realitzat aquest treball de recerca: tot i haver descobert que, definitivament, no sóc una bona candidata a astronauta, he pogut aprendre moltes coses sobre un tema que realment m’agrada, i he pogut dur a terme la meva pròpia investgació de principi a fi, cosa que valoro moltíssim.
Si tot va com la NASA -i Elon Musk- han planejat, d’aquí a un futur no gaire llunyà, un grup d’astronautes iniciarà el llarg viatge cap al planeta vermell. Però, estem realment tan prop d’aconseguir-ho com creiem?
Deixa un comentari